Guia dels arbres

Nom científic Acer monspessulanum
Família aceràcies
Altres noms en català auró, oró
Castellà: arce, arce de Montpellier. Anglès: Montpellier maple. Francès: érable de Montpellier

Alçària No acostuma a superar els 12 m.

Capçada Té forma de cúpula ampla i és densa.

Tronc i brancatge El tronc està molt ramificat i quan és vell pot estar retorçat. L’escorça és de color gris marronós. Inicialment és llisa, però en envellir es fissura i queda dividida en petites plaques. Els branquillons es disposen oposats.

Fulles Són caduques, simples i una mica coriàcies. Mesuren 2-6 cm d’ample i aproximadament el mateix de llarg. Estan en disposició oposada. El limbe és palmat, consta de tres lòbuls ovals disposats en angle recte i normalment presenta el marge enter. L’anvers és de color verd fosc i el revers és de color verd blavenc i presenta pèls a l’axil·la de les nervacions. El pecíol és llarg, té una longitud d’uns 4 cm, i a vegades és vermellós. En arribar la tardor adquireixen colors intensos que van del groc al granat.

Flors Són petites i poden ser unisexuals o hermafrodites. Tenen cinc pètals d’un color verd grogós i es troben agrupades en inflorescències (corimbes) penjants. La florida es dóna de març a maig, al mateix temps que l’aparició de les fulles. Són pol·linitzades per insectes.

Fruits Mesuren uns 3 cm de llarg i són disàmares formades per dues nous alades (sàmares) que contenen una llavor cadascuna. Les ales apunten cap avall i formen un angle agut. Els fruits tendres són de color vermell i en madurar a la tardor es tornen marrons. Les ales afavoreixen la dispersió pel vent de les llavors.

Requeriments físics i químics Tolera bé l’ombra i pot suportar hiverns molt més freds que els del Bages. Necessita sòls rics en nutrients minerals i relativament humits, però és una espècie autòctona que viu perfectament bé a les obagues i les fondalades del pla de Bages. És indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci, però és més abundant a les zones de sòls calcaris com el Bages. Sovint creix entre les roques.

Propagació Per llavors i, artificialment, per esqueixos. La propagació per esqueixos és difícil.

Creixement Lent.

Usos La seva fusta és rosada vermellosa, molt dura i de densitat mitjana o alta. Té aplicacions en fusteria, ebenisteria, torneria i artesania. Tot i que és una espècie molt decorativa –especialment per la coloració tardoral de les seves fulles–, ha estat poc utilitzada en jardineria.

Distribució geogràfica És un arbre de distribució submediterrània que no es troba a les zones més seques de la regió mediterrània. És relativament freqüent a les obagues i les fondalades del Bages, i en punts concrets és abundant. Probablement la vall de la riera de Rajadell és un dels llocs de Catalunya on aquesta espècie és més freqüent.

On n’hi ha a Manresa? Plantat, a la casa de la Culla, i, nascut de forma espontània, a la vall de la riera de Rajadell a l’obaga de la torre de Santa Caterina (prop de l’estació del Nord), al torrent de l’Infern... Als bosquets caducifolis de les obagues de la vall de la riera de Rajadell i del torrent de l’Infern l’auró negre és excepcionalment abundant. Destaca especialment el bosc del balç del Suanya on abunden tant els aurons –sobretot l’auró negre, però també hi ha algun auró blanc (Acer campestre)– que es podria considerar una auroneda. Els aurons europeus, a diferència dels nord-americans, no acostumen a formar boscos, sinó que es troben escampats enmig de masses forestals dominades per altres caducifolis. L’auroneda d’aurons negres del Suanya és probablement el bosc d’aquest tipus més extens i alt de Catalunya –hi ha molts aurons negres que superen els 10 m d’alçària. A parer nostre és, sens dubte, el retall de natura de més valor de tot el municipi de Manresa i un dels boscos més notables del Bages.

Capçada Té forma de cúpula irregular i és mitjanament densa.

Tronc i brancatge L’escorça és de color gris marronós. Inicialment és llisa, però en envellir presenta fissures longitudinals poc fondes. Els branquillons es disposen oposats.

Fulles Són caduques i compostes. Acostumen a fer al voltant de 20 cm de llarg, no tenen pèls i estan en disposició oposada. Tenen d’un a tres parells de folíols oposats i un folíol terminal. Els folíols mesuren 5-7 cm de llarg, són ovats i tenen un peciòlul curt. Són bastant prims, tenen el marge irregularment dentat, acaben en punta i sovint semblen arrugats. El folíol terminal sol presentar 3 lòbuls irregulars. El pecíol mesura 6-8 cm de llarg i és de color marró grogenc o rosat. Les fulles són de color verd clar i, en arribar la tardor, es tornen grogues.

Flors El negundo és una espècie dioica, amb peus masculins i peus femenins. Les flors surten abans que les fulles. Les masculines es troben agrupades en glomèruls i presenten molts estams penjants, amb els filaments llargs i les anteres immadures de color vermell. Les femenines, que es troben agrupades en raïms penjants, són poc vistoses i de color groc verdós. La floració té lloc de març a abril. La pol·linització es fa mitjançant el vent i els insectes.

Fruits Mesuren uns 4 cm de llarg i són disàmares formades per dues nous alades (sàmares) que contenen una llavor cadascuna. Les dues sàmares estan unides formant un angle d’uns 60º. Els fruits, després de madurar a la tardor i tornar-se de color marró clar, es mantenen a l’arbre quan les fulles ja han caigut. Les ales afavoreixen la dispersió pel vent de les llavors.

Requeriments físics i químics Tot i que és una espècie pròpia dels boscos de ribera, al pla de Bages viu força bé quan és plantada en ambients més secs, però creix poc. No tolera gaire bé l’ombra, resisteix el fred que pot arribar a fer al pla de Bages i en sòls calcaris com els nostres a vegades pateix esgrogueïment per la manca de ferro (Fe2+) causada per l’excés de carbonats.

Propagació Per llavors i, artificialment, per estaca llenyosa. La propagació de les varietats de cultiu amb característiques especials es fa empeltant-les sobre la varietat tipus.

Creixement Ràpid. No acostuma a superar els 80 anys d’edat.

Usos La seva fusta és de qualitat mediocre i, a la zona d’origen de l’arbre, tan sols s’utilitza en la fabricació de caixes d’embalatge i per fer pasta de paper. Es planta sovint en parcs i carrers. De negundo n’existeixen diverses varietats cultivades. Destaca la varietat ‘Variegatum’, amb les fulles tacades de blanc.

Distribució geogràfica És un arbre de ribera originari bàsicament de la meitat est d’Amèrica del Nord on ocupa una àmplia àrea que, de nord a sud, va des del sud de la part central del Canadà fins al sud de Texas. A Catalunya és cada cop més freqüent als boscos de ribera, es pot dir que està en procés de naturalització.

On n’hi ha a Manresa? Dins la zona urbana, a la plaça del Remei, a diferents punts de la carretera del Pont de Vilomara, al Congost, al barri de la Font dels Capellans, al parc de l’Agulla, al carrer de Sant Maurici... També hi ha un conjunt important de negundos a tocar de la riera de Rajadell, prop del punt on conflueix amb el torrent de l’Infern.

Nom científic Aesculus hippocastanum
Família hipocastanàcies
Altres noms en català castanyer bord, castanyer de cavall
Castellà: castaño de Indias. Anglès: horse chestnut. Francès: marronnier d’Inde

Alçària Pot arribar fins als 30 m.

Capçada És densa i té forma de cúpula allargada i regular.

Tronc i brancatge El tronc és recte i gruixut. L’escorça inicialment és llisa i de color bru clar, però en envellir es torna marró grisosa o vermellosa i es va desprenent en escames que presenten solcs i les vores doblegades cap amunt. Els branquillons estan coberts de pèls quan són tendres, són gruixuts i estan en disposició oposada. Els borrons són molt grossos –fan al voltant de 3 cm de llarg per 1,5 d’ample–, punxeguts, de color bru fosc, brillants a la primavera –abans de la brotada– i enganxosos.

Fulles Són caduques, grosses i palmaticompostes –tots els folíols es troben units per la base a l’extrem distal del pecíol i s’estenen com els dits d’una mà. Estan en disposició oposada. El seu gran limbe està dividit en 5-7 folíols amb forma d’espàtula i el marge irregularment i doblement dentat, que es fan estrets bruscament a l’àpex i acaben en punta. El folíol central, que és el més gros, fa 13-25 cm de llarg. L’anvers és de color verd fosc mat i el revers de color verd groguenc. El pecíol és de color verd groguenc, molt llarg, de fins a 20 cm de longitud, i, quan es separa de la branca, deixa una cicatriu en forma de ferradura. A la tardor les fulles adquireixen tonalitats variables que van del groc al taronja.

Flors Molt vistoses, d’uns 2 cm de diàmetre, amb 7 estams prominents que estan corbats cap amunt i 5 pètals blancs tacats a la base primer de groc i després de rosa –les taques grogues indiquen als insectes pol·linitzadors que els nectaris estan plens, mentre les roses indiquen que estan buits. Les nombroses flors s’agrupen en inflorescències (panícules) erectes i còniques que fan 15-30 cm de llarg. Les flors són hermafrodites amb l’excepció de les de l’extrem apical de la inflorescència, que són masculines. La floració es dóna entre els mesos d’abril i maig.

Fruits Són càpsules globoses de color marró que estan recobertes de pues i s’obren per tres valves. En el seu interior hi ha 1-3 llavors semblants a una castanya. Aquestes castanyes són amargants i tòxiques per als humans i la majoria d’animals, però poden ser menjades –amb moderació– sense cap problema pels cavalls, les vaques i els cérvols. Maduren entre els mesos de setembre i octubre.

Requeriments físics i químics És bastant exigent pel que fa a l’aigua; si no es rega, a Manresa tan sols viu bé en ambients humits. Resisteix perfectament el fred que pot arribar a fer al Bages, tolera mitjanament bé l’ombra i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Mitjançant llavors. Cal plantar-les immediatament després de la maduració perquè perden ràpidament la capacitat de germinar.

Creixement Mitjanament ràpid. Pot arribar a viure 200 anys.

Usos És molt apreciat com a arbre ornamental, per l’ombra que fa i per les seva floració espectacular. La seva fusta, tova i de color blanc grogós, s’utilitza principalment per fer caixes i estotjos. De l’escorça se’n pot obtenir un tint que tenyeix de groc o de marró. Les castanyes serveixen per alimentar vaques i cavalls, són la base d’extractes que tenen propietats vasoconstrictores –útils per tractar hemorroides, varices i flebitis– i, un cop seques, contenen al voltant d’un 25% de saponina, una substància emulsionant que té nombroses aplicacions en les indústries farmacèutica i cosmètica.

Distribució geogràfica És originari dels Balcans i les muntanyes d’Àsia occidental fins a l’Himàlaia, però ja era conegut d’antic a l’Europa occidental.

On n’hi ha a Manresa? Al carrers de la Divina Pastora i del doctor Zamenhof, al parc de Sant Ignasi i a l’encreuament entre la carretera de Vic i el carrer de Mossèn Jacint Verdaguer. El millor exemplar és al parc del Casino.

Nom científic Ailanthus attissima
Família simarubàcies
Altres noms en català fals vernís, vernís del Japó, hivernenc
Castellà: árbol del cielo, barniz del Japón, ailanto. Anglès: tree of Heaven. Francès: vernis du Japon

Alçària Rarament supera els 20 m, però pot arribar a assolir els 25 m.

Capçada És poc densa i té forma de cúpula allargada i irregular.

Tronc i brancatge El tronc és recte, les branques són fràgils i solen formar angle agut amb la vertical. Els branquillons tendres presenten una pilositat diminuta. L’escorça inicialment és llisa i grisenca, però en envellir s’esquerda longitudinalment de forma poc profunda. Els borrons són petits –fan 3–5 mm d’amplada–, més amples que llargs i obtusos. Quan les fulles cauen, deixen sota els borrons unes grans cicatrius triangulars.

Fulles Fan pudor, són caduques i compostes imparipinnades, fan 40-100 cm de llarg, tenen 13–31 folíols i estan en disposició alterna. Els folíols fan 7-13 cm de llarg, tenen una glàndula grossa al revers i són asimètrics, acabats en punta i ovatolanceolats. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors L’ailant és un arbre polígam –amb flors unisexuals i flors hermafrodites distribuïdes de manera variable en diferents individus. Les flors són verdoses; tenen 5 pètals, 5 sèpals, 10 estams i 1 pistil; fan 7-8 mm de diàmetre i estan agrupades en inflorescències (panícules) terminals de 10-20 cm de longitud.

Fruits Són sàmares lanceolades de 2,5-5 cm de longitud. Estan constituïdes per una llavor allargada i un pericarp membranós que s’expansiona formant una ala prima que té com a funció la dispersió mitjançant el vent. Les sàmares inicialment són de color groc més o menys tenyit de vermell i es tornen de color marró quan maduren a la tardor. Estan retorçades i persisteixen a l’arbre després de la caiguda de les fulles.

Requeriments físics i químics Tan sols arriba a fer-se gros quan no li falta l’aigua, però resisteix la sequera. No tolera gaire bé l’ombra, resisteix el fred intens i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Es dóna, de forma natural, per llavors i rebrots radicals.

Creixement Ràpid.

Usos És plantat com a arbre ornamental. Com que es propaga per rebrots radicals, també és plantat per contenir terres de talussos i terraplens. La seva fusta es tova i s’usa principalment per a fer pasta de paper.

Distribució geogràfica És originari de la Xina. Sovint és subespontani, sobretot a la regió mediterrània, i fa denses poblacions de rebrots d’arrel en indrets on la vegetació ha estat fortament pertorbada per l’home.

On n’hi ha a Manresa? A la casa de la Culla, al carrer de Joan Pelfort, al parc de Puigterrà, a diferents punts del Puigcardener –però no dins el parc de la Seu–, a la zona enjardinada de Bufalvent que hi ha a tocar de l’eix del Llobregat... Lluny de la ciutat, dins del terme municipal hi ha un grups d’ailants a can Poc Oli i al camí de Sant Pau.

Nom científic Albizia julibrissin
Família mimosàcies
Altres noms en català arbre de les sedes
Castellà: acacia de Constantinopla. Anglès: silk tree. Francès: julibrissin

Alçària Rarament supera els 15 m.

Capçada És arrodonida, irregular i poc densa.

Tronc i brancatge Presenta un tronc generalment recte. La ramificació es dóna generalment a partir dels 2 m. Les branques es disposen horitzontalment i tenen ramificacions secundàries que pengen. L’escorça jove és llisa i de color gris, i està plena de lenticel·les marrons. Quan envelleix, s’esquerda longitudinalment de manera poc profunda. Els borrons són petits.

Fulles Són caduques, doblement compostes (bipinnades) i de 20–30 cm de llarg. El seu color és verd intens i es tornen grogues a la tardor. Tenen 8–10 parells de folíols primaris cadascun dels quals té 20–30 parells de folíols secundaris de 4–6 mm de longitud, que són allargats i tenen forma de falç amb la punta aguda. Tan els folíols primaris com els secundaris s’insereixen oposats sobre el nervi. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors Es troben reunides en inflorescències als extrems de les branques. El calze i la corol·la són petits, mentre que els nombrosos estams són prominents i de color rosa més o menys intens. Recorden vagament la flor de la taperera. La floració es dóna entre principis d’estiu i principis de tardor. Són pol·linitzades pels insectes.

Fruits Són llegums de 7-15 cm de llargada i uns 1,5 cm d’amplada que pengen de ramificacions i es mantenen a l’hivern. Són de color marró, allargats, d’extrems punxeguts, comprimits lateralment i membranosos. S’hi observen les marques de les llavors.

Requeriments físics i químics Tolera la secada, però no tolera gaire l’ombra; de manera que requereix ubicacions assolellades. Les gelades intenses i prolongades poden perjudicar-la. Viu en qualsevol tipus de sòl, fins i tot en els pobres i sorrencs. En els sòls calcaris, però, sovint pateix un esgrogueïment causat per la manca de ferro (Fe2+).

Propagació Per llavors.

Creixement Mitjanament ràpid.

Usos És un arbre utilitzat freqüentment en jardineria per l’espectacularitat i la durada de la seva floració. Existeixen dues varietats d’aquesta espècie: una amb flors rosa pàl·lid i branques molt penjants, i l’altra, el cultivar ‘Rosea’, més vigorosa i resistent al fred, amb branques més erectes i amb flors de color rosa intens.

Distribució geogràfica Creix de forma natural per gran part de la zona poc freda de clima temperat d’Àsia, des d’Iran al Japó.

On n’hi ha a Manresa? A la plaça de Maria Matilde Almendros i als carrers d’Enric Granados, de Casanova, del Canonge Mulet, de Sant Francesc i d’Ignasi Balcells.

Nom científic Biota orientalis (= Thuja orientalis)
Família cupressàcies
Altres noms en català xiprer de ventall, arbre de la vida
Castellà: Tuya, biota, árbol de la vida. Anglès: chinese thuja. Francès: thuya.

Alçària No acostuma a superar els 10 m d’alçària. Sovint presenta forma arbustiva.

Capçada És de forma cònica, més o menys irregular i poc densa.

Tronc i brancatge El tronc és recte i presenta moltes ramificacions des de la base. Els branquillons són aplanats i es disposen en plans verticals. L’escorça és prima i de color marró vermellós. Quan envelleix presenta esquerdes poc profundes i es desprèn en tires.

Fulles Són perennes i de color verd clar, tenen forma d’escama aguda i mesuren al voltant d’1,5 mm de llarg. Estan en disposició oposada formant 4 fileres. Els seus marges estan separats del branquilló.

Flors És una espècie hermafrodita en què les flors masculines i les femenines es troben separades en un mateix arbre. Les flors (cons) masculines fan uns 3 mm de longitud i són ovoides, apicals i de color groc fosc. Les inflorescències (cons) femenines són apicals i de color verd balvenc, i fan uns 6 mm de llarg. Floreix durant els mesos de febrer i març. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Llavors Es troben dins de pinyes ovoides i erectes que fan 1,5–2,5 cm de diàmetre i estan formades per 6–8 escames amb apèndixs en forma de ganxos. Les pinyes són de color verd blavenc quan són tendres i de color marró vermellós quan maduren (a la tardor del mateix any en què van néixer). Un cop madures, aviat alliberen les llavors i cauen. Darrere de cada escama hi ha 1–3 llavors sense ales.

Requeriments físics i químics És un arbre una mica exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita, però resisteix força bé la sequera. Malviu a l’ombra, resisteix el fred intens i, tot i que prefereix els terrenys silicis, quan és plantat en terrenys calcaris, rarament pateix esgrogueïment per la manca de ferro (Fe2+) causada per l’excés de carbonats. No tolera l’acumulació d’aigua a les arrels.

Propagació De forma natural és dóna per llavors i, artificialment, es pot propagar per esqueix. Les diferents varietats de conreu es poden empeltar.

Creixement Mitjanament ràpid.

Usos Temps enrere, la tuia s’havia utilitzat per curar l’escorbut i actualment s’usa molt en jardineria. La seva fusta és rígida i aromàtica, però resulta poc rendible per a l’explotació. Des de l’antiguitat ha estat una espècie molt cultivada a l’Orient, on ha estat plantada en temples i cementiris. A causa de la seva gran tolerància a la poda, és molt utilitzada per fer tanques. Tot i que va ser introduïda a Europa a l’any 1690, el seu cultiu no es va estendre en aquest continent fins al segle XIX. Actualment existeix un gran nombre de varietats cultivades de tuia.

Distribució geogràfica És originària de Manxúria (Xina) i Corea.

On n’hi ha a Manresa? Al barri de la Font dels Capellans, a la plaça Maria Matilde Almendros, a la plaça del Pare Oriol, a la plaça d’Espanya, al cementiri, al parc de Puigterrà...

Nom científic Broussonetia papyrifera
Família moràcies
Altres noms en català morera paperera, morera de Xina, morera femella (el peu femení), morera borda (el peu masculí)
Castellà: morera del papel, morera del Japón. Anglès: paper mulberry. Francès: mûrier à papier

Alçària No acostuma a superar els 15 metres.

Capçada És densa, arrodonida i molt ramificada.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser sinuós. L’escorça jove és llisa i de color marró clar i, en envellir, presenta fissures longitudinals. Com totes les moràcies, per sota l’escorça i dins les fulles presenta uns conductes, els tubs laticífers, que contenen un suc lletós enganxós, el làtex. Els branquillons tendres són pubescents.

Fulles Són caduques i simples. Estan en disposició esparsa. El limbe fa 5-15 cm de llarg, té l’àpex acabat en punta i pot ser ovat o presentar lòbuls profunds. Té la base arrodonida o en forma de cor (cordada), el marge lleugerament dentat i la nervació pennada. Estan recobertes de pilositat suau, sobretot en el revers. L’anvers és de color verd fosc i el revers de color verd grisenc. El pecíol fa 2-3 cm de llarg. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors La morera de paper és una espècie dioica, amb peus masculins i peus femenins. Les flors broten al mateix temps que les fulles, són petites i, en el cas de les masculines, poc vistoses. Les masculines, que tenen 4 tèpals i 4 estams, estan agrupades en inflorescències pedunculades de tipus ament que fan 4-7 cm de llarg. Les femenines, que tenen 4 tèpals i 1 pistil amb un llarg estil de color porpra, estan agrupades en inflorescències globoses que fan al voltant d’1,5 cm de diàmetre. La pol·linització té lloc mitjançant el vent. La floració es produeix d’abril a maig.

Fruits Són petites baies allargades de color vermell ataronjat que es troben agrupades en infructescències globulars d’uns 2 cm de diàmetre. Són comestibles –tenen un gust dolç– i maduren de juliol a setembre. Les llavors són dispersades pels ocells i els mamífers que es mengen els fruits.

Requeriments físics i químics És bastant exigent pel que fa a l’aigua, però resisteix bé ambients relativament secs, on el seu creixement queda disminuït. No tolera gaire bé l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació De forma natural, mitjançant llavors i a partir de rebrots d’arrel i, artificialment, per esqueixos.

Creixement Ràpid. És considera una espècie poc longeva.

Usos És utilitzada com a arbre ornamental i d’ombra. A la seva àrea d’origen, l’escorça és usada en la fabricació de paper. Com que és un arbre que es va propagant a partir de rebrots radicals, és molt adequat plantar-lo per fixar talussos i terraplens.

Distribució geogràfica És una espècie originària de la Xina i el Japó que va ser introduïda a Europa a mitjan segle XVIII.

On hi ha a Manresa? Al carrer de la Font dels Capellans, on hi ha tant exemplars masculins com femenins, i a Sant Pau, tocant a la carretera d’Abrera, on tots els exemplars són masculins. Les moreres de paper de Sant Pau s’han anat estenent a partir de rebrots radicals.

Nom científic Buxus sempervirens
Família buxàcies
Altres noms en català boix comú (per tal de distingir-lo de Buxus balearica, el boix baleàric)
Castellà: boj, bujo. Anglès: box. Francès: buis.

Alçària No acostuma a superar els 5 m. Generalment, però, se’l troba amb forma arbustiva.

Capçada Té forma ovoide i el fullatge molt dens.

Tronc i brancatge El tronc està molt ramificat; generalment des de la base (forma arbustiva). Els branquillons es disposen oposats, són de color verd i tenen la secció quadrangular. Quan són joves sovint presenten pèls. L’escorça vella és de color gris clar marronós i és formada per petites plaques amb aspecte d’escama.

Fulles Són petites (1–3 cm de llargada per 0,7–1,5 cm d’amplada), persistents, simples i oposades. Tenen un pecíol molt curt i un limbe el·líptic o ovat (ordinàriament amb un petita osca a l’àpex), enter, coriaci i sense pèls. El seu anvers és lluent i de color verd fosc, mentre que el seu revers és de color verd groguenc. Les fulles freqüentment prenen tonalitats vermelloses a l’hivern o en temps de secada i es poden trobar deformades hemisfèricament formant un cecidi induït per l’homòpter Psylla buxi. Amb la calor i la humitat, el boix desprèn una olor característica.

Flors És una espècie hermafrodita amb flors unisexuals. Aquestes flors, que són petites, de color groc i perfumades, es disposen agrupades en inflorescències (glomèruls) a l’axil·la de les fulles. Cada glomèrul està format per unes quantes flors masculines amb 4 estams que n’envolten una de femenina central amb 1 pistil de 3 estils. Floreix de març a abril.

Fruits Són càpsules ovals i dures que fan 1 cm de llargada, aproximadament. En madurar s’obren en 3 valves, cadascuna de les quals presenta 2 banyes que deriven de l’estil. Aquestes banyes atenyen la quarta part de la llargada de la càpsula. Cada càpsula conté 6 llavors de color negre brillant. Les càpsules s’obren a l’estiu i després cauen.

Requeriments físics i químics És una espècie una mica exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita. A Catalunya, a la muntanya mitjana pot viure a qualsevol lloc, però a la terra baixa es refugia a les torrenteres frescals o a les obagues. De tota manera, sol sobreviure a llargs períodes de sequera. Viu bé tant a ple sol com a l’ombra i resisteix les glaçades intenses. Se’l pot trobar en qualsevol tipus de sòl ric en nutrients, tot i que prefereix els sòls calcaris. Sovint viu en vessants pedregosos de fort pendent, on protegeix molt bé el sòl de l’erosió.

Propagació Es dóna, de forma natural, per llavors. Es pot propagar artificialment per estaca semillenyosa a l’estiu i per estaca llenyosa a la tardor.

Creixement Lent.

Usos La seva fusta, d’un color groc llimona, és molt dura i de molt alta densitat. Admet un gran poliment. S’utilitza en torneria, escultura i artesania (estris de cuina, peces d’escacs, marqueteria, instruments musicals de vent, gravats...). Tot i que s’havia utilitzat en farmàcia com a purgant i antipirètic, és una planta força tòxica rebutjada pel bestiar. Les seves fulles i tiges tendres contenen substàncies irritants i alcaloides (buxà) que per contacte extern poden provocar dermatitis i, per ingestió, dolor estomacal, vòmits i diarrea. Ingerides en grans quantitats poden provocar convulsions i mort. Diverses varietats de boix són emprades com a ornamentals, pel seu fullatge compacte que admet d’ésser retallat per donar-li formes geomètriques, molt utilitzades per fer parterres dibuixats. Sovint el trobem formant part de tanques. Va ser una planta fonamental en les grans realitzacions de jardineria d’estil regular o francès típiques del segle XVIII.

Distribució geogràfica És un arbre de distribució submediterrània que ocupa una àrea discontínua que s’estén des de Portugal fins al Caucas. És molt comú a tot el vessant sud dels Pirineus, on creix fins 2000 m d’altitud i se’l pot trobar dins dels boscos (pinedes, rouredes, alzinars i certes fagedes) o en vessants rocosos formant boixedes arbustives en les quals és l’espècie dominant. És força abundant al Bages; especialment a les obagues.

On n’hi ha a Manresa? Creix espontàniament a la majoria d’obagues del terme (les Marcetes, riera de Rajadell, els Polvorers...). Se’l pot veure plantat al parc de Puigterrà, al cementiri (on hi ha el millor exemplar), a la Culla, a la Balconada (al carrer de Josep Guitart) i al carrer de l’Arquitecte Montagut (davant la capella dels Dolors)

Nom científic Calocedrus decurrens (=Libocedrus decurrens)
Família cupressàcies
Altres noms en català cedre blanc de Califòrnia
Castellà: libocedro, cedro de incienso. Anglès: insence-cedar. Francès: libocèdre

Alçària Normalment no supera els 24 m, però pot arribar als 46 m.

Capçada És estretament piramidal, columnar i amb l’extrem superior arrodonit. És molt densa, però quan l’arbre envelleix es torna esclarissada i desordenada.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser recte i esvelt. La ramificació dels branquillons té lloc en un sol pla, per la qual cosa les branques semblen formades per un conjunt de làmines. L’escorça jove és de color marró vermellós i escamosa, però amb el pas dels anys es torna fibrosa i presenta esquerdes profundes. Es desprèn en llargues tires. El fet de tenir l’escorça gruixuda, protegeix els arbres madurs dels incendis.

Fulles Són perennes, tenen forma d’escames allargades i cobreixen tot el branquilló. Mesuren uns 3 mm de llarg i es troben disposades en 4 files. L’àpex és agut i és l’única part de la fulla que no està en contacte amb la tija. Són de color verd fosc brillant i desprenen una olor intensa quan es trenquen.

Flors És una espècie hermafrodita en què les flors masculines i les femenines es troben separades en un mateix arbre. Les masculines són molt nombroses i es disposen en posició apical. Són ovoides i grogues, i fan uns 5 mm de llarg. Les femenines són més discretes i semblen simplement una prolongació del fullatge. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Llavors Es troben dins de cons ovalats, allargats, solitaris i pènduls; d’uns 2 cm de longitud i de color groc o marró vermellós; formats per 3 parells d’escames, de les quals només un parell són fèrtils. cada con conté, com a màxim, 4 llavors. Quan els cons maduren, les escames laterals s’obren fins a quedar perpendiculars respecte a les centrals. Els cons maduren anualment i després cauen. La llavor és allargada, fa 8–12 mm de llarg i presenta 2 ales desiguals que en faciliten la dispersió pel vent.

Requeriments físics i químics És un arbre mitjanament exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita. A Manresa pot viure bé sense ser regat en indrets de sòl profund i amb una certa humitat. Tot i que viu millor en indrets assolellats, tolera una cert grau d’ombra. A la seva zona d’origen se’l pot veure creixent a l’ombra dels pins. Resisteix el fred intens i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació De forma natural, per llavors i, artificialment, a partir d’esqueixos semillenyosos que cal plantar a finals d’estiu.

Creixement Mitjanament ràpid. Pot arribar a viure 500 anys.

Usos És una espècie ornamental valorada pel seu port columnar. La seva fusta és resistent a la descomposició, tova, de color marró clar i aromàtica. S’utilitza en la fabricació de llapis, gerros, capses i tanques.

Distribució natural És originari de l’oest dels Estats Units, dels massissos muntanyosos de Califòrnia i Oregon. També es troba a les muntanyes del nord de l’estat mexicà de Baixa Califòrnia. Es va introduir a Europa a mitjans del segle XIX com a arbre ornamental.

On n’hi ha a Manresa? A la plaça de Prat de la Riba (els Dolors), a la llar d’avis de la barriada Mion i al carrer de Sant Joan, prop de l’escola l’Espill.

Nom científic Catalpa bignonioides (= C. syringifolia, C. catalpa)
Família bignoniàcies
Castellà: catalpa, judía india. Anglès: common catalpa, indian bean. Francès: catalpa

Alçària Normalment no supera els 15 m d’alçària, tot i que de vegades pot arribar a assolir els 20 m.

Capçada És mitjanament densa, ampla i de forma esfèrica irregular.

Tronc i brancatge El tronc és curt i sovint inclinat. Els branquillons són gruixuts, amb eixamplaments en els punts d’inserció de les fulles. El borrons tenen forma d’una petita protuberància de color marró taronja. No hi ha borró terminal. L’escorça jove és de color marró vermellós i, en envellir, es torna de color gris marronós. L’escorça vella presenta escames i solcs poc profunds.

Fulles Són caduques, grosses i simples. Estan en disposició oposada, molt sovint verticil·lades en grups de 3. El seu limbe fa 13-25 cm de llarg, és ovat, amb lleugera forma de cor i sobtadament acabat en punta a l’àpex. A vegades presenta 2 lòbuls laterals. L’anvers és de color verd clar i quasi no té pèls, mentre el revers és pilós, sobretot a la nervació. El seu llarg pecíol sense pèls té una longitud de 8-16 cm. Quan s’aixafen, les fulles desprenen una olor desagradable. Arribada la tardor, es tornen negres abans de caure.

Flors Es disposen en raïms terminals erectes que fan de 15 a 25 cm de llarg i tenen forma cònica. Són oloroses i presenten una corol·la tubular acampanada d’entre 3 i 5 cm de longitud que s’obre en 5 lòbuls irregulars de marges ondulats: 2 de petits disposats en posició superior i els altres 3, més grossos, a sota. Aquestes flors són blanques amb ratlles grogues i taques d’un color més o menys porpra a l’interior de la corol·la. Són pol·linitzades pels insectes. El període de floració es dóna entre finals de primavera i principis d’estiu.

Fruits Són càpsules penjants, quasi cilíndriques, molt llargues (de 15-40 cm de longitud) i primes (de 4-8 mm de gruix), que recorden una mongeta. Són de color marró fosc quan són madures i presenten pèls blancs a cada extrem. Persisteixen tot l’hivern penjant de les branques i s’obren a la primavera següent per tal d’alliberar les llavors. Les llavors fan uns 2,5 cm de llarg, són blanques i tenen dues ales papiràcies que en faciliten la dispersió pel vent.

Requeriments físics i químics És un arbre una mica exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita. Creix bé al sol o a mitja ombra. Tot i que és originari d’una zona càlida del EEUU, resisteix el fred que pot arribar a fer al Bages. Pot viure en qualsevol tipus de sòl, però alguna vegada pateix esgrogueïment per manca de ferro (Fe2+) causada per l’excés de carbonats.

Propagació Per llavors i, artificialment, per esqueix.

Creixement Ràpid, però no té una vida gaire llarga.

Usos La seva fusta és de poca qualitat, però és forta i duradora, i s’utilitza especialment per a construccions exteriors. És una espècie molt utilitzada amb finalitats ornamentals.

Distribució geogràfica És originària de les regions del sud dels Estats Units: Florida, Georgia, Mississippi... Va ser introduïda a Europa cap al 1730.

On n’hi ha a Manresa? Al carrer Josep Guitart i al parc de l’Agulla.

Nom científic Cedrus deodara
Família pinàcies
Castellà: cedro del Himalaya, cedro llorón. Anglès: Himalayan cedar. Francès: cèdre de l’Himalaya

Alçària Pot superar els 40 m. A la seva regió d’origen assoleix alçàries de fins a 70 m.

Capçada És ampla, cònica i densa, amb l’extrem superior inclinat a partir d’una certa edat.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser recte i no és rar que estigui bifurcat en els exemplars adults. Les branques, a mesura que envelleixen, tendeixen a inclinar-se cap avall i a fer-se horitzontals. Si l’arbre no troba cap impediment en el seu creixement, es ramifica des de la part baixa i les branques inferiors acostumen a estar molt esteses. Les ramificacions més joves pengen. L’escorça, llisa i grisa de jove, en envellir s’esquerda en escames irregulars i s’enfosqueix.

Fulles Són persistents, aciculars, flexibles, de color verd platejat i llargues en relació a les de Cedrus libani –fan 3,5-5 cm de longitud. La majoria es troben formant feixos unides a tiges molt curtes (braquiblasts), però a la part apical de les branques també n’hi ha que neixen directament de les tiges principals (macroblasts).

Flors Són unisexuals i no presenten ni calze ni corol·la. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines. Les femenines estan reunides en unes estructures ovoides de color verd que recorden una pinya en miniatura –mesuren al voltant d’1 cm i s’anomenen cons o estròbils. Cada flor masculina també té forma d’estròbil. Els cons masculins són allargats i de color groguenc quan són madurs, i fan 4-5 cm de llarg. La floració es produeix a la tardor. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Llavors Es troben dins de pinyes erectes i ovoides que fan 7-12 cm de longitud i tenen els extrems arrodonits, però, a diferència del que succeeix amb Cedrus libani, mai tenen l’àpex enfonsat. Les pinyes madures són de color marró vermellós i estan formades per escames que en la maduresa es desprenen tot deixant l’eix central a la branca. Maduren i alliberen les llavors durant la tardor i l’hivern del segon any. Les llavors tenen forma triangular, són comestibles i presenten una gran ala que en facilita la disseminació pel vent.

Requeriments físics i químics Pel que fa a l’aigua, a Manresa pot viure i fer-se gros sense ser regat en indrets de sòl profund que no siguin massa secs. Suporta el fred que pot arribar a fer a Manresa, però en hiverns molt freds pot perdre part de les fulles. No suporta els hiverns d’Europa central. Malviu a l’ombra i tolera els sòls calcaris, però alguna vegada pateix esgrogueïment per la manca de ferro (Fe2+) causada per l’excés de carbonats.

Propagació Per llavors. Les varietats amb característiques interessants són propagades artificialment per empelt.

Creixement Ràpid.

Usos La seva fusta és molt duradora i desprèn una aroma agradable. A Àsia s’utilitza en la construcció de temples i l’escultura d’ídols. S’utilitza molt en jardineria. És una espècie amb molts cultivars: ‘Argentea’, ‘Aurea’, ‘Compacta’, ‘Fastigiata’, ‘Pendula’, ‘Glauca’...

Distribució geogràfica És originari de la regió compresa entre l’oest del Nepal, el Balutxistan i l’Afganistan. En aquesta àrea, creix entre els 1000 i els 2800 m d’altitud. El seu nom local significa “arbre dels déus”. Va ser introduït a Europa com a arbre ornamental a principis del segle XIX.

On n’hi ha a Manresa? Se’l pot veure a molts indrets de la ciutat: al parc de l’Agulla, a les places de Maria Matilde Almendros, d’Espanya i del 8 de Març (cases de la Pirelli), al barri de la Font dels Capellans... El millor exemplar és al jardí de Casa Caritat. Es tracta d’un individu d’uns 20 m d’alçada que té un diàmetre del tronc mesurat a 130 cm d’alçada que fa 75 cm de llarg. Al cementiri també hi ha un parell de grans cedres de l’Himàlaia de gran bellesa.

El cedre de l’Atlas (Cedrus libani ssp. atlantica) i el cedre del Líban (Cedrus libani ssp. libani) són dues subespècies –espècies per alguns autors– de Cedrus libani molt similars –són fèrtils entre elles i amb els seus descendents híbrids– que s’han diferenciat a causa de la manca d’intercanvi genètic entre les respectives poblacions. Després de consultar la bibliografia, hem arribat a la conclusió que l’única diferència clara entre les dues subespècies és la forma de la capçada dels exemplars madurs. Els exemplars de Cedrus libani de Manresa s’han de considerar joves i, per aquest motiu i per la probable existència d’híbrids, no ens atrevim a decidir quins Cedrus libani de Manresa pertanyen a la subespècie atlantica i quins pertanyen a la subespècie libani.

Cedre de l’Atlas
Nom científic Cedrus libani ssp. atlantica
Família pinàcies
Castellà: cedro del Atlas. Anglès: Atlas cedar. Francès: cèdre de l’Atlas

Cedre del Líban
Nom científic Cedrus libani ssp. libani
Família pinàcies
Castellà: cedro del Líbano. Anglès: cedar of Lebanon. Francès: cèdre du Liban

Alçària Rarament supera els 40 m.

Capçada En el cedre de l’Atlas la capçada és ampla i cònica, i té les branques de primer ordre corbades cap amunt, mentre que en el cedre del Líban les branques es disposen en plans horitzontals i la capçada sovint té forma de para-sol en els exemplars madurs que no tenen branques baixes.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser recte i sovint presenta ramificacions des de la base. L’escorça, llisa i grisa de jove, en envellir s’esquerda en escames irregulars i s’enfosqueix. Segons alguns autors, la del cedre del Líban té un to marronós.

Fulles Són persistents, aciculars, punxegudes, poc flexibles, de secció subquadrangular i de color verd fosc o blavenc. Fan 1-3 cm de llarg i la majoria es troben formant feixos unides a tiges molt curtes (braquiblasts), però a la part apical de les branques també n’hi ha que neixen directament de les tiges principals (macroblasts). El color blavenc de les fulles és més freqüent en el cedre de l’Atlas que en el del Líban.

Flors Són unisexuals i no presenten ni calze ni corol·la. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines. Les femenines estan reunides en unes estructures ovoides de color verd que recorden una pinya en miniatura –mesuren al voltant d’1 cm i s’anomenen cons o estròbils. Cada flor masculina també té forma d’estròbil. Els cons masculins, que fan 4-5 cm de llarg, són allargats i de color groguenc quan són madurs. La floració es produeix de setembre a octubre. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Llavors Es troben dins de pinyes erectes i ovoides que tenen l’àpex aplanat i enfonsat. En el cedre de l’Atlas les pinyes fan 5-8 cm de llarg i en el del Líban 7-10 cm. Les pinyes madures són de color marró i estan formades per escames que es desprenen tot deixant l’eix central a la branca. Maduren i alliberen les llavors durant la tardor i l’hivern del segon any. Les llavors fan uns 2 cm de llarg, tenen forma triangular, són comestibles i presenten una gran ala que en facilita la disseminació pel vent.

Requeriments físics i químics Pel que fa a l’aigua, a Manresa pot viure i fer-se gros sense ser regat en indrets de sòl profund que no siguin massa secs. Suporta el fred que pot arribar a fer a Manresa, però no suporta les gelades intenses i persistents. Tolera malament l’ombra i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors. Les varietats amb característiques interessants són propagades artificialment per empelt.

Creixement Lent –més lent en el cedre del Líban que en el de l’Atlas. Poden viure més de 500 anys.

Usos S’utilitzen molt en jardineria i tenen diverses varietats de cultiu. La varietat ‘Glauca’ del cedre de l’Atlas té les fulles de color blau grisenc i és plantada freqüentment. La seva fusta és densa, molt duradora, desprèn una aroma agradable que allunya els insectes i és molt bona per ser treballada. El cedre del Líban se cita a la Bíblia perquè la seva fusta va ser utilitzada en la construcció del temple de Salomó.

Distribució geogràfica El cedre de l’Atlas és originari de les muntanyes del Marroc i d’Algèria, mentre que el cedre del Líban ho és de zones muntanyoses del Líban, Síria i Turquia. El cedre del Líban va ser introduït a Europa al segle XVI i el de l’Atlas a l’any 1827.

On n’hi ha a Manresa? Al parc infantil de les cases de la Sagrada Família (carretera del Pont de Vilomara), a la plaça de la Reforma, als parcs de Puigterrà (part alta) i de l’Agulla i al carrer de Josep Guitart del barri de la Balconada. Els exemplars del parc de Puigterrà i de la Sagrada Família són de la varietat ‘Glauca’.

Nom científic Celtis australis
Família ulmàcies
Altres noms en català llidoner, allidoner, lleroner, llironer, lledó
Castellà: almez. Anglès: southern nettle tree, European nettle tree. Francès: micocoulier, falabreguier

Alçària Rarament supera els 20 m.

Capçada Té forma de cúpula ampla i és densa.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser recte i les branques són erectes. Les branques primes són flexibles i els branquillons són densament pilosos i gairebé penjants. L’escorça és llisa i de color gris fosc. Acostuma a presentar llargues fissures longitudinals poc profundes en els exemplars vells.

Fulles Són caduques i simples. Fan 4-15 cm de llarg per 1-6 cm d’ample i estan en disposició esparsa –alterna concretament. El limbe té una forma entre ovada i lanceolada, és gruixut i marcadament asimètric a la base, i acaba en una llarga punta corbada. Té el marge dentat. L’anvers té pèls rígids que li donen un tacte aspre i és de color verd fosc blavenc. El revers és de color verd clar i presenta un densa pilositat blanca de tacte suau. El pecíol fa 6-18 mm de llarg i és pubescent. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors N’hi ha d’hermafrodites i de masculines. Són solitàries, petites (2-3 mm de diàmetre), d’un groc verdós i poc aparents. Pengen de peduncles d’uns 2 cm que neixen de l’axil·la de les fulles. Tenen 5 tèpals, 5 estams i, les hermafrodites, 1 pistil amb 2 estigmes. Es pol·linitzen mitjançant el vent. La floració té lloc d’abril a maig, juntament amb la brotada de les fulles.

Fruits Els fruits són els lledons, petites drupes carnoses i comestibles, però de polpa escassa. Tenen forma globular, fan al voltant d’1 cm de diàmetre i pengen de peduncles d’uns 2,5 cm de longitud. El lledó és verd quan és immadur i es torna de color violaci fosc quan madura entre els mesos de setembre i octubre. La dispersió dels fruits la fan els animals que se’ls mengen, sobretot ocells, però també mamífers.

Requeriments físics i químics Per viure bé necessita sòls rics en nutrients minerals i relativament humits, però és una espècie que sense ser regada viu perfectament bé a les obagues i les fondalades del pla de Bages. Tolera mitjanament bé l’ombra i aguanta perfectament el fred que pot arribar a fer al pla de Bages, però no resisteix gelades massa intenses i prolongades. És indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Es dóna, de forma natural, per llavors. Es pot propagar artificialment per esqueix, per capficat i a partir de rebrots basals.

Creixement Mitjanament ràpid. Pot arribar a viure entre 500 i 600 anys.

Usos La seva fusta, de color castany grisós, és dura, de densitat mitjana i molt flexible, per la qual cosa s’utilitza en torneria i per la fabricació d’eines agrícoles, en especial forques. Per aquesta raó, pels seus fruits comestibles de gust dolç i perquè la seva rama és un bon farratge, el lledoner ha estat plantat des de molt antic prop de les cases de pagès. La fusta també és bona per fer carbó i com a llenya. L’atractiu hàbit de les seves branques, la seva relativa resistència a la sequera i el fet que mai presenti malalties greus fan que cada cop sigui més utilitzat com a arbre ornamental d’ombra, especialment per plantar en carrers. Els malaltissos plàtans dels carrers de Barcelona sovint, en morir, han estat substituïts per lledoners. De l’escorça se’n pot extreure un tint groc.

Distribució geogràfica És originari del sud-oest d’Àsia i de la Mediterrània central i oriental. A Catalunya és freqüent com a arbre subespontani, gairebé naturalitzat, a la terra baixa i a la muntanya mitjana.

On n’hi ha a Manresa? A la plaça de Sant Domènec, al carrer de Carrasco i Formiguera, a l’avinguda de Francesc Macià, al passeig del Riu, al camí de Sant Pau, a la plaça de Maria Matilde Almendros... El lledoner més notable del terme és, sens dubte, el vell exemplar que hi ha a tocar del mas del Suanya. Es tracta d’un arbre amb un tronc completament buit i obert que té un perímetre basal de 4,5 metres i pot encabir dues persones dins seu.

Nom científic Cercis siliquastrum
Família cesalpiniàcies
Altres noms en català arbre de Judes, arbre de Judea, garrofer bord
Castellà: árbol de Judea, árbol del amor. Anglès: Judas tree. Francès: arbre de Judée

Alçària Rarament supera els 8 m.

Capçada És ampla, molt estesa, mitjanament densa i bastant irregular.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser sinuós i l’escorça vella és de color marró fosc, gairebé negre, solcada per esquerdes més clares. Les branques són flexibles i, encara que en un principi poden ser ascendents, amb el temps es dobleguen cap avall. Els borrons són vermellosos, molt petits, d’uns 4 mm de longitud, estrets i acabats en punta. Els brots tendres són de color marró vermellós.

Fulles Són caduques i simples, no tenen pèls i estan en disposició esparsa. El limbe té forma arrodonida amb la base en forma de cor (cordada) i mesura 5-10 cm de diàmetre. Presenta el marge enter i la nervació palmada. Té l’anvers de color verd mat i el revers de color verd blavenc. El pecíol és llarg, d’uns 5 cm de longitud. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors Les vistoses flors d’aquest arbre creixen en inflorescències denses (fascicles) de 3 a 8 unitats abans de l’aparició de les fulles. Sovint ho fan directament sobre el tronc o les branques velles, fenomen que s’anomena cauliflòria. Mesuren 1-2 cm de llarg i són de color rosa intens. Tenen una forma semblant a les de papilionàcies com ara la ginesta. Presenten 5 sèpals, 5 pètals, 10 estams i 1 pistil. Són pol·linitzades pels insectes. La floració es dóna entre els mesos de març i abril.

Fruits Són llegums allargats i aplanats de 6-12 cm de longitud, acabats en punta. Abans d’assecar-se i tornar-se marrons, els llegums adquireixen un color porpra força llampant. Poden romandre a l’arbre més d’un any i, consegüentment, els fruits de la temporada anterior coincideixen amb les noves flors i fulles, fins que finalment coexisteixen amb els nous fruits.

Requeriments físics i químics Pot viure bé en llocs no especialment secs del pla de Bages sense ser regat i tolera el fred que pot arribar a fer al Bages, però no les intenses i prolongades glaçades centreuropees. Tolera mitjanament bé l’ombra i prefereix els sòls calcaris.

Propagació Mitjançant llavors i, artificialment, a partir dels rebrots basals.

Creixement Mitjanament ràpid.

Usos És molt utilitzat com a arbre ornamental. La seva fusta s’utilitza en ebenisteria i torneria perquè és dura i d’un bonic color rosat amb vetes fosques. Les seves flors són comestibles i es poden menjar fresques o conservades en vinagre. Les seves llavors farinoses també són comestibles. Antigament, de les branques se n’havia extret un tint de color groc. Segons la tradició, en aquest arbre es va penjar l’apòstol Judes després d’haver traït Jesucrist.

Distribució geogràfica És una espècie originària de la Mediterrània oriental. A la seva àrea d’origen viu en boscos caducifolis (rouredes i boscos de ribera). Rarament, a Catalunya, se’l troba com a arbre subespontani –“escapat” d’allà on va ser plantat.

On hi ha a Manresa? A la plaça de Sant Domènec, al carrer Lluís Argemí de Martí (prop de la carretera del Pont de Vilomara), als carrers de Sant Onofre (Balconada) i de Prudenci Comellas, al parc de Puigterrà...

Nom científic Cupressus glabra (=Cupressus arizonica var. glabra)
Família Cupressàcies
Altres noms en català xiprer blau
Castellà: ciprés de Arizona, arizónica. Anglès: smooth Arizona cypress. Francès: cyprès d’Arizona

¨ Molts autors consideren que Cupressus glabra és una varietat de Cupressus arizonica. Aquests dos xiprers es poden distingir per les característiques de l’escorça i la ramificació. En Cupressus arizonica, les ramificacions són horitzontals i l’escorça és fibrosa, esquerdada i de color marró grisós fosc. Si es desprèn, ho fa en fragments més petits que en el cas de Cupressus glabra. Els xiprers d’Arizona que podem trobar a Manresa són probablement tots de l’espècie Cupressus glabra.

Alçària No acostuma a superar els 15 m.

Capçada És de forma cònica i força densa. Quan l’arbre envelleix es torna esclarissada.

Tronc i brancatge El tronc recte amb ramificació regular i ascendent. L’escorça es desprèn en plaques grisenques, tot deixant al descobert una superfície llisa de color marró vermellós o verdós. Com totes les cupressàcies, el xiprer d’Arizona és un arbre resinós.

Fulles Són persistents, amb forma d’escama, curtes (uns 2 mm), gruixudes, agudes, disposades com les teules d’una teulada (imbricades) i de color verd grisenc o blavenc. Presenten glàndules resiníferes que poden secretar resina blanca. Quan es freguen o es cremen desprenen una olor desagradable.

Flors És una espècie hermafrodita en què les flors masculines i les femenines es troben separades en un mateix arbre. Les flors (cons) masculines fan uns 3 mm de llarg i són ovoides, apicals i de color groc. Les inflorescències (cons) femenines fan al uns 2 mm de llarg. Són apicals i gairebé esfèriques, i tenen un color marronós. La pol·linització té lloc mitjançant el vent. La floració es produeix durant els mesos de febrer i març.

Llavors Es troben dins de pinyes esfèriques de 2 a 3 cm de diàmetre i de color verd blavenc o grisenc quan són tendres. Les pinyes estan formades per 6–10 escames amb mugró i es troben reunides en grups. Maduren al cap de 2 anys i contenen un gran nombre de llavors. Romanen seques durant anys sobre l’arbre i poden mantenir-se també anys madures i tancades, bo i mantenint les llavors viables.

Requeriments físics i químics És un arbre molt ben adaptat als ambients secs, resisteix perfectament el fred que arriba a fer a Manresa, tolera mitjanament bé l’ombra i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. És un espècie molt indicada per a ser plantada en sòls rocosos i, per contra, quan creix en sòls humits i sense roques, sovint és tombada pel vent.

Propagació Per llavors.

Creixement Ràpid.

Usos Posseeix una fusta grogosa i de gra fi que s’utilitza com a combustible i en fusteria. Per les seves característiques, en especial pel seu vistós fullatge, és un arbre plantat freqüentment en parcs i jardins.

Distribució geogràfica És originari del centre d’Arizona.

On n’hi ha a Manresa? A la plaça d’Espanya, als parcs de l’Agulla i de Puigterrà, al cementiri, a la plaça del Bages...

Nom científic Cupressus sempervirens
Família cupressàcies
Altres noms en català xiprera, ciprés, ciprer, xifrer
Castellà: ciprés. Anglès: Italian cypress. Francès: cyprés d’Italie

Alçària No acostuma a superar els 30 m.

Capçada La capçada columnar amb les branques aixecades i properes al tronc (fatigiades), que normalment s’associa al concepte de xiprer, és en realitat tan sols pròpia de les varietats cultivades. Els xiprers silvestres tenen la capçada cònica i les branques poc inclinades respecte al pla horitzontal.

Tronc i brancatge El tronc és recte i sovint es ramifica des de la base. L’escorça és de color gris marronós i, quan és vella, presenta estries longitudinals en espiral poc fondes. Els branquillons que tenen fulles són cilíndrics i tenen un gruix aproximat d’1 mm. Com totes les cupressàcies, el xiprer és un arbre resinós.

Fulles Són persistents, amb forma d’escama, curtes (1 mm de llarg), primes, aplanades, amb la punta obtusa, disposades com les teules d’una teulada (imbricades) i de color verd fosc mat.

Flors És una espècie hermafrodita en què les flors masculines i les femenines es troben separades en un mateix arbre. Les flors (cons) masculines fan uns 3 mm de llarg i són ovoides, apicals i de color groc. Les inflorescències (cons) femenines fan uns 2 mm de llarg. Són apicals, gairebé esfèriques i de color verd marronós. La pol·linització té lloc mitjançant el vent. La floració es produeix de febrer a abril.

Llavors Es troben dins de pinyes més o menys esfèriques de 2 a 3,5 cm de diàmetre. Les pinyes es poden trobar solitàries o en grups i estan formades per 8-14 escames que tenen una petita prominència a la part central. Són de color verd quan són tendres i, quan maduren al cap de 2 anys del naixement de les inflorescències femenines, adquireixen un color gris marronós lluent. Cada escama conté 8-20 llavors amb una ala estreta.

Requeriments físics i químics És un arbre molt ben adaptat als ambients secs, resisteix perfectament el fred que arriba a fer a Manresa, tolera mitjanament bé l’ombra i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. No resisteix les intenses i persistents gelades centreuropees.

Propagació Mitjançant llavors.

Creixement Ràpid en els primers anys i després més lent. Pot viure més de 2000 anys.

Usos La fusta del xiprer és de color groc pàlid lleugerament marró, de gra fi, densa, molt duradora i aromàtica. La seva gran durabilitat va fer que fos molt usada des de l’antiguitat en la construcció de vaixells i edificis, fins a l’extrem que els boscos originaris de xiprer han quedat molt malmesos. També s’utilitza en ebenisteria, fusteria, torneria i escultura. Les portes de la catedral de Sant Pere de Roma són de fusta de xiprer i es van construir a començament del segle IV, en temps de l’emperador Constantí I el Gran. El xiprer –especialment les varietats amb ramificació fastigiada– s’utilitza en jardineria com a arbre ornamental i per fer tanques. També s’utilitza per crear paravents en zones agrícoles ventoses com ara l’Empordà. La seva gran longevitat pot tenir relació amb el seu ús com a arbre funerari a l’àrea mediterrània. Dels brots se n’extreu una essència, l’oli de xiprer, que s’utilitza en el tractament de la tos. Existeixen diverses varietats cultivades de xiprer obtingudes per selecció artificial.

Distribució geogràfica La seva àrea de distribució original no està ben determinada perquè és un arbre que s’ha cultivat molt des de l’antiguitat. Se suposa que és una espècie clarament autòctona a Xipre i a zones muntanyoses de Síria i l’Iran. Sembla ser que ocupava extenses àrees del nord d’Àfrica abans de l’època romana, abans que el progressiu augment de l’aridesa del clima d’aquella àrea el desplacés.

On n’hi ha a Manresa? Al cementiri hi ha grans exemplars que tenen l’edat d’aquesta construcció, és a dir, que van ser plantats durant la dècada de 1870. També destaca el gran exemplar de can Font de la Serra, que ja existia a l’any 1893. També hi ha xiprers als parcs de Sant Ignasi i de Puigterrà, a les places de Catalunya i d’Espanya, a la casa de la Culla, al carrer Oleguer Miró de la Balconada... Al parc de Puigterrà i a casa de la Culla hi ha alguns exemplars amb la ramificació oberta (no fastigiats).

Nom científic Elaeagnus angustifolia
Família eleagnàcies
Altres noms en català cinamom, arbre argentat, arbre de plata, arbre del cinamom, olivera del paradís, olivera de Bohèmia
Castellà: olivo de Bohemia, árbol del paraíso, cinamomo, panjil. Anglès: oleaster. Francès: olivier de Bohème

Alçària Normalment no supera els 7 m, però pot arribar als 10 m. A vegades presenta port arbustiu.

Capçada És poc densa i té forma de cúpula ampla, oberta i irregular.

Tronc i brancatge El tronc és curt. L’escorça inicialment és llisa i de color gris argentat per la presència de pèls escamosos, però en envellir es fissura longitudinalment i adquireix un color marró fosc. Els branquillons poden ser espinosos.

Fulles Són caduques –semicaduques en climes càlids–, simples, enteres i més o menys amplament lanceolades. Estan en disposició alterna i tenen un pecíol de 5-8 mm de longitud. El limbe mesura 4-10 cm de llarg i, quan és jove, està tot ell recobert de pèls escamosos argentats. A les fulles adultes tan sols es conserven els pèls escamosos argentats en el revers i l’anvers és de color verd grisenc. Abans de caure, les fulles canvien poc de color.

Flors Són groguenques, molt oloroses i petites –fan al voltant d’1 cm de llarg. Neixen de l’axil·la de les fulles dels branquillons de l’any i poden ser solitàries o formar grups de 2-3. Són pedunculades, tenen forma de campana i presenten 4 lòbuls aguts. La floració té lloc de maig a juny. La pol·linització la fan els insectes i possiblement també el vent.

Fruits Són drupes comestibles d’1 a 3,5 cm de llarg amb aspecte d’oliva. Quan maduren tenen un color vermell marronós –segons alguns autors són grocs. Maduren entre l’agost i l’octubre. La disseminació de les llavors la fan els ocells i els mamífers que s’alimenten dels fruits.

Requeriments físics i químics Tot i que per viure bé necessita sòls relativament humits, tolera la sequera. Resisteix el fred intens i tolera malament l’ombra. És indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci i està molt ben adaptat als sòls pobres en nitrogen perquè a les seves arrels acull uns bacteris simbiòtics que poden obtenir aquest element de l’aire. Pot viure en sòls una mica salabrosos.

Propagació Per llavors i, artificialment, per esqueixos.

Creixement Ràpid

Usos Es molt valorat com a arbre ornamental per les seves fulles argentades i per l’olor de les seves flors. A la seva àrea d’origen els fruits s’utilitzen per fer un licor.

Distribució geogràfica És originari de l’oest d’Àsia i va ser introduït a Europa al segle XVII. En alguns indrets de la regió mediterrània és un arbre subespontani o més o menys naturalitzat.

On n’hi ha a Manresa? Als parcs de l’Agulla i de Puigterrà, al carrer de la Divina Pastora, a la zona esportiva del Congost...

Nom científic Ficus carica
Família moràcies
Altres noms en català figuer
Castellà: higuera. Anglès: fig, common fig. Francès: figuier

Alçària Rarament supera els 10 metres.

Capçada És arrodonida o amb forma irregular, ampla i densa. Desprèn una olor característica.

Tronc i brancatge Sovint la figuera es ramifica des de terra i, si hi ha un únic tronc, es ramifica a poca alçada. El troncs vells són nuosos i retorçats. L’escorça és llisa, tova i de color gris. Com totes les moràcies, per sota l’escorça i dins les fulles presenta uns conductes, els tubs laticífers, que contenen un suc lletós enganxós, el làtex. El brancatge és fràgil. Els branquillons són gruixuts i rígids, i presenten grans cicatrius foliars. Els borrons presenten dues escames. Els terminals fan al voltant d’1,5 cm de llarg i acaben en una punta aguda. Els axil·lars són molt més petits i tenen l’àpex obtús.

Fulles Són caduques i simples. Estan en disposició esparsa i fan 10-35 cm de llarg. El limbe té forma palmada irregular i pot estar poc dividit o no presentar lòbuls. Té la base en forma de cor (cordada), el marge lleugerament i irregularment dentat i la nervació palmada. Els nervis són prominents, especialment en el revers. L’anvers presenta una pilositat aspra i és de color verd fosc poc brillant, mentre el revers, que també està cobert de pèls, és de color verd clar mat i no tan aspre. El pecíol és gruixut, té la base ampla i fa 5-10 cm de llarg. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors Són petites i es troben en gran nombre a l’interior d’un receptacle inflat, anomenat siconi, que té forma de pera amb una obertura apical i fa al voltant de 3 cm de llarg. Dins dels siconis, que es formen a l’axil·la de les fulles, normalment hi ha a la vegada flors masculines –amb 3 tèpals i 3 estams– i femenines –amb 3-4 tèpals i 1 pistil–, però pot ser que falti un dels dos tipus de flor. Les flors masculines es troben a la zona propera a l’obertura. Les flors femenines maduren abans que les femenines i, per tant, l’autopol·linització és impossible. La pol·linització té lloc gràcies a la intervenció d’una petita vespa anomenada Blastophaga psenes que pon els ous en unes flors femenines d’estil curt destinades a tal fi, les flors brevistiles. La figuera té dos períodes de floració, un que va de febrer a abril i l’altre que va d’agost a setembre.

Fruits Els veritables fruits de la figuera no són les figues sinó els petits pinyolets (aquenis) que aquestes tenen dins. Les figues comestibles són els siconis madurs i la seva part carnosa i dolça prové de parts florals i de les parets del receptacle. Les figueres silvestres, anomenades cabrafigueres o figueres bordes, produeixen figues petites i poc carnoses. La majoria de varietats de figuera cultivades formen llavors per partenogènesi –sense pol·linització prèvia. Les varietats californianes ‘Kadota’ i ‘Mission’ són partenocàrpiques –produeixen figues que pràcticament no tenen aquenis. Les varietats de cultiu del grup ‘Smirna’, com que no tenen flors masculines i tampoc no presenten partenogènesi ni partenocàrpia, no produeixen figues si no són pol·linitzades per vespes que provenen de figueres amb flors masculines. Per tal d’assegurar-ne la pol·linització, prop de les figueres del grup ‘Smirna’ es planten cabrafigueres o es porten branques de cabrafiguera florides. Aquesta darrera acció rep el nom de caprificació o cabrafigació. Les figueres silvestres i algunes varietats de figueres cultivades tenen dos períodes de maduració dels fruits: les anomenades figaflors o figues primerenques maduren a finals de primavera i començament d’estiu, mentre que la majoria de figues maduren a finals d’estiu i començament de tardor. Les llavors són dispersades pels ocells i els mamífers que es mengen les figues.

Requeriments físics i químics És bastant exigent pel que fa a l’aigua, però resisteix bé ambients relativament secs, on el seu creixement queda disminuït. Tolera mitjanament bé l’ombra i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. És força sensible a les glaçades intenses, comença a patir danys per sota els –10ºC. La fredorada de gener de 1985 va matar la part aèria de la majoria de les figueres del pla de Bages –a la primavera següent van rebrotar d’arrel– i la del desembre de 2001 en va malmetre algunes.

Propagació Mitjançant llavors i, artificialment, per esqueix, per capficat, per cultiu de meristemes i a partir de rebrots. Les varietats de figuera cultivades a vegades s’empelten sobre figueres bordes.

Creixement Ràpid.

Usos És molt utilitzada com a arbre fruiter. Hi ha moltíssimes varietats cultivades de figuera. Les figues es poden consumir fresques o seques. Les figues fresques contenen un 20% de sucres i les seques un 50%. El làtex que flueix dels pecíols quan s’arrenquen és un remei popular per combatre les berrugues.

Distribució geogràfica És una espècie originària del sud-oest d’Àsia que ha estat cultivada des de molt antic. A la Mediterrània occidental la figuera és un arbre naturalitzat que sovint trobem arrelat a les escletxes de les roques per on l’aigua hi circula més o menys. També pot arrelar als murs de pedra i contribuir a la ruïna d’edificis antics com ara la Seu de Manresa.

On n’hi ha a Manresa? És força cultivada al regadiu i, dins de la ciutat, es troba al carrer Sant Marc, a tocar del pont de Sant Francesc, al passeig del Riu, al parc de Puigterrà...

Nom científic Fraxinus angustifolia
Família oleàcies
Altres noms en català freixe, fleix, freixe mascle, estanca-sang
Castellà: fresno, fresno de la tierra. Anglès: narrow-leaved ash. Francès: frêne à feuilles aiguës

Alçària Rarament supera els 20 metres, però pot arribar als 25.

Capçada És densa i té forma de cúpula més o menys allargada

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser recte. L’escorça jove és llisa i grisa, però en envellir es fissura i adquireix una tonalitat rogenca. Els branquillons són gruixuts, estan puntejats de lenticel·les blanques i la seva disposició és oposada. Els borrons són grossos, rabassuts i de color marró fosc. Al llarg del branquilló hi ha parelles de borrons oposats, mentre en l’extrem n’hi ha 3, el borró apical i 2 de laterals.

Fulles Són caduques, glabres i compostes imparipinnades, fan 15–20 cm de llarg, normalment tenen 5–9 folíols –però poden arribar a tenir-ne 13– i estan en disposició oposada. Els folíols fan 3–9(13) cm de llarg i 0,8–2,5(3) cm d’ample, són lanceolats, tenen la base en forma de tascó i acaben en punta. No tenen peciòlul i tenen el marge dentat, amb les dents ordinàriament corbades cap enfora, no més nombroses que els nervis laterals i amb els entrants entre elles amples i curvilinis. Estan disposats de forma oposada i són de color verd fosc brillant a l’anvers i més pàl·lids al revers. A la tardor, les fulles es poden tornar de color groc més o menys marronós abans de caure, però sovint cauen encara verdes.

Flors Són petites i de color porpra, que es torna groc quan s’obren les anteres. No tenen calze ni corol·la i es troben agrupades en panícules o raïms densos que apareixen abans que les fulles sobre els branquillons crescuts a l’any anterior. Poden ser hermafrodites o unisexuals. En cas d’haver-n’hi, el pistil és únic i, si presenten estams, en tenen 2. La floració es produeix de febrer a març. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Fruits Són sàmares lanceolades de 2,5-5 cm de longitud. Estan constituïdes per una llavor allargada i un pericarp membranós que s’expansiona formant una ala prima que té com a funció la dispersió mitjançant el vent. Les sàmares inicialment són de color verd clar i es tronen de color marró clar quan maduren a la tardor. Persisteixen a l’arbre després de la caiguda de les fulles.

Requeriments físics i químics Prefereix els sòls humits i profunds, però, entre els arbres propis del bosc de ribera, és, després de l’om, el menys exigent pel que fa a la humitat edàfica. Tolera mitjanament bé l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors i, artificialment, per esqueixos.

Creixement Ràpid. No acostuma a viure més de 150 anys.

Usos La seva fusta, de color groc pàl·lid rosat, és molt dura, molt elàstica i de mitjana o alta densitat. S’utilitza en ebenisteria (xapes, paviments) i en torneria (mànecs d’eines, trineus, aparells de gimnàstica, tacs de billar). Les fulles constitueixen un bon farratge per al bestiar. Tradicionalment s’han utilitzat com a aliment de reserva per a l’hivern, però aquest aprofitament és cada cop més infreqüent. S’han usat en medicina com a laxant i diurètic. Es planta freqüentment com a arbre ornamental.

Distribució geogràfica És una espècie pròpia dels boscos de ribera del sud d’Europa –tot i que arriba fins a Bretanya i Txèquia–, del nord d’Àfrica i d’Àsia Menor. A la zona nord de la seva àrea de distribució coincideix amb el freixe de fulla gran, una espècie molt similar al freixe de fulla petita. L’existència d’individus amb característiques intermèdies entre les dues espècies fa pensar en una probable hibridació.

On n’hi ha a Manresa? Abunda a la zona dels boscos de ribera, especialment al Cardener i la riera de Rajadell. Dins de la ciutat, es pot trobar a l’avinguda de les Bases de Manresa –on conviu amb el freixe de fulla gran i Fraxinus americana–, a la plaça Prat de la Riba i al parc de Puigterrà. A tocar de can Font de la Serra, hi ha, entre d’altres exemplars, un magnífic freixe de fulla petita amb un diàmetre del tronc 104 cm a 130 cm d’alçada. Aquest arbre ja existia a l’any 1934.

Nom científic Fraxinus excelsior
Família oleàcies
Altres noms en català freixe, freix
Castellà: fresno común. Anglès: ash. Francès: frêne commun

Alçària Pot arribar als 40 metres.

Capçada És densa i té forma de cúpula més o menys allargada

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser recte. L’escorça jove és llisa i grisa, però en envellir es fissura. Les branques són ascendents. Els branquillons són gruixuts, estan puntejats de lenticel·les blanques i la seva disposició és oposada. Els borrons són grossos, rabassuts i de color negre. Al llarg del branquilló hi ha parelles de borrons oposats, mentre en l’extrem n’hi ha 3, el borró apical i 2 de laterals.

Fulles Són caduques i compostes imparipinnades, fan 20-30 cm de llarg, normalment tenen 9–13 folíols –però poden tenir-ne tan sols 7– i estan en disposició oposada. Presenten tan sols alguns pèls als nervis del revers. Els folíols fan (2,5)5–11 cm de llarg i (1)1,5–3 cm d’ample, són ovatolanceolats, tenen la base normalment més o menys arrodonida i acaben en punta. No tenen peciòlul i tenen el marge dentat, amb les dents dirigides cap a l’àpex, més nombroses que els nervis laterals i amb els entrants entre elles rectilinis i estrets. Estan disposats de forma oposada i són de color verd fosc brillant a l’anvers i més pàl·lids al revers. A la tardor, les fulles es poden tornar de color groc més o menys marronós abans de caure, però sovint cauen encara verdes.

Flors Són petites i de color porpra, que es torna groc quan s’obren les anteres. No tenen calze ni corol·la i es troben agrupades en panícules denses que apareixen abans que les fulles sobre els branquillons crescuts a l’any anterior. Poden ser hermafrodites o unisexuals. En cas d’haver-n’hi, el pistil és únic i, si presenten estams, en tenen 2. La floració es produeix de març a maig. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Fruits Són sàmares lanceolades de 2,5-5 cm de longitud. Estan constituïdes per una llavor allargada i un pericarp membranós que s’expansiona formant una ala prima que té com a funció la dispersió mitjançant el vent. Les sàmares inicialment són de color verd clar i adquireixen un color marró clar quan maduren a la tardor. Persisteixen a l’arbre després de la caiguda de les fulles.

Requeriments físics i químics És bastant exigent pel que fa a la humitat del sòl, tolera mitjanament bé l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors i, artificialment, per esqueixos.

Creixement Ràpid. No acostuma a viure més de 150 anys.

Usos La seva fusta, de color groc pàl·lid rosat, és molt dura, molt elàstica i de mitjana o alta densitat. S’utilitza en ebenisteria (xapes, paviments) i en torneria (mànecs d’eines, trineus, aparells de gimnàstica, tacs de billar). Les fulles constitueixen un bon farratge per al bestiar. Tradicionalment s’han utilitzat com a aliment de reserva per a l’hivern, però aquest aprofitament és cada cop més infreqüent. S’han usat en medicina com a laxant i diurètic.

Distribució geogràfica És una espècie pròpia dels boscos caducifolis humits d’Europa, on creix sobre els sòls rics en nutrients. A la zona sud de la seva àrea de distribució coincideix amb el freixe de fulla petita, una espècie molt similar al freixe de fulla gran. L’existència d’individus amb característiques intermèdies entre les dues espècies fa pensar en una probable hibridació. Dins del Bages, tan sòls es considera autòcton al Moianès i al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Els freixes de fulla gran de Montserrat es consideren subespontanis.

On n’hi ha a Manresa? A l’avinguda de les Bases de Manresa –on conviu amb el freixe de fulla petita i Fraxinus americana– i als parcs de Sant Ignasi i de Puigterrà.

Nom científic Koelreuteria paniculata
Família sapindàcies
Castellà: jabonero de la China, árbol de los farolitos. Anglès: golden rain tree. Francès: savonnier

Alçària No sol superar els 10 m.

Capçada Acostuma a ser ampla i amb forma de cúpula irregular. És mitjanament densa.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser lleugerament sinuós. Les ramificacions són obertes i corbades, i comencen a poca alçària. L’escorça és molt rugosa i clivellada, de color marró clar.

Fulles És un arbre caducifoli de fulles compostes (a vegades parcialment bicompostes), de fins a 35 cm de longitud, que es disposen de forma alterna. Estan formades per 7–15 folíols (sempre un nombre imparell) ovals, acuminats, irregularment dentats i a vegades lobulats a la base. Els folíols fan de 3–8 cm de llargada, no tenen pèl a la cara superior i a vegades en tenen una mica al llarg del nervi central de la cara inferior. Les fulles són de color verd fosc i, a la tardor, adquireixen una coloració que va del groc al taronja.

Flors Es troben agrupades en inflorescències (panícules) erectes i terminals, que poden arribar als 30–35 cm de longitud. Les nombroses flors són grogues amb una taca vermella i fan aproximadament 1 cm de llarg. Tenen 5 sèpals, 4 pètals, 8–10 estams i 1 pistil. Són pol·linitzades pels insectes. La floració, molt vistosa, es dóna de juliol a agost.

Fruits Són càpsules còniques d’uns 4–5 cm de longitud, pèndules, vesiculars, membranoses i formades per 3 valves, cadascuna de les quals presenta una línia enfonsada al centre. Maduren a principis de tardor i es mantenen a l’arbre durant tot l’hivern. Un cop madurs, són de color marró. Les llavors són negres i de superfície llisa i lluent, tenen forma d’esfera irregular i fan al voltant de 6 mm de diàmetre.

Requeriments físics i químics És un arbre una mica exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita. Tot i això, supera sense problemes llargs períodes de sequera. Resisteix perfectament el fred que arriba a fer al pla de Bages, no tolera gaire l’ombra i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. No tolera les glaçades intenses pròpies del centre d’Europa.

Propagació Per llavors i, artificialment, per esqueixos.

Creixement Lent.

Usos S’utilitza en jardineria per l’espectacularitat de la seva floració i fructificació.

Distribució geogràfica És originari de l’est de Xina, Corea i Japó. Va esdevenir popular a Europa com a arbre ornamental a partir del 1760, principalment a les zones meridionals del continent.

On n’hi ha a Manresa? A la plaça d’Espanya i a la zona de la Font de les Oques

Nom científic Laurus nobilis
Família lauràcies
Altres noms en català llaurer, llor, baguer, bacalia
Castellà: laurel. Anglès: sweet bay, bay laurel. Francès: laurier franc

Alçària No sol superar els 10 m.

Capçada És cònica i molt densa.

Tronc i brancatge El tronc és sinuós i ramificat –sovint des de la base– de manera oberta en nombroses branques primes. Els branquillons no tenen pèls i són lluents. El llorer freqüentment presenta diversos troncs que fan que tingui l’aspecte d’un gran arbust. L’escorça és llisa i de color gris marronós fosc, però presenta fissures de color més clar en els exemplars vells.

Fulles Són perennes, coriàcies i simples, mesuren 5-10 cm de llarg per 2-4 cm d’ample i no tenen pèls. Estan en disposició esparsa. Quan es parteixen desprenen una olor característica perquè contenen olis essencials. El limbe és lanceolat, té l’àpex agut i presenta el marge enter, més o menys ondulat. Té l’anvers de color verd fosc lluent i el revers de color verd grogós. El pecíol és curt, d’uns 6 mm de longitud, i té un color vermellós.

Flors El llorer és una espècie polígama: hi ha peus que només fan flors masculines, peus que només fan flors femenines i individus que presenten a la vegada flors hermafrodites i flors unisexuals. Les flors estan agrupades en umbel·les que broten de l’axil·la de les fulles, fan al voltant d’1 cm de diàmetre, són de color blanc groguenc o verdós i tenen 4 pètals. Les masculines tenen 12 estams i les femenines 1 pistil i 2-4 estams estèrils (estaminodis). Cada umbel·la consta de 4-6 fllors. Són pol·linitzades per insectes. La floració té lloc de març a abril.

Fruits Són drupes ovals similars a una oliva que fan 1-1,5 cm de llarg. Són brillants, de color verd inicialment i negres quan han madurat. Maduren d’octubre a novembre. La dispersió de les llavors la fan els ocells que s’alimenten de la part carnosa dels fruits.

Requeriments físics i químics Tot i que al pla de Bages viu millor en sòls relativament humits, sobreviu en ambients més secs. És sensible al fred. La fredorada del gener de 1985 va matar la part aèria de la majoria dels llorers del pla de Bages, però a la primavera següent van rebrotar. La fredorada del desembre de 2001 també els va perjudicar, però no tant. El llorer tolera bé l’ombra i també viu perfectament a ple sol. És indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors i, artificialment, per esqueix, per capficat i a partir de rebrots basals

Creixement Mitjanament ràpid.

Usos És un arbre molt cultivat des d’antic, atès que les seves fulles s’utilitzen com a condiment en molts plats de la cuina mediterrània i, a més, la tradició cristiana convida a beneir branques de llorer el diumenge de Rams. Es considera un símbol de la glòria i de la fe. L’oli essencial de les fulles és medicinal i s’utilitza en la fabricació de licors. Els fruits tenen un 25% de substàncies grasses que s’utilitzen en perfumeria i en la fabricació de sabó. La seva fusta, que s’utilitza en ebenisteria, és de tons clars (rosats o grisencs), densa, dura, aromàtica i fàcil de polir. Existeixen diverses varietats cultivades de llorer que sovint es conreen en forma arbustiva com a ornament.

Distribució geogràfica És una espècie de distribució mediterrània que creix de forma espontània principalment a la franja costanera oriental poc àrida –des de Croàcia fins a Xipre–. A l’extrem sud de la península Ibèrica, al sud de Portugal i al nord del Marroc, el llorer es considera una espècie autòctona pròpia dels barrancs humits. Als Països Catalans, en canvi, sol aparèixer principalment al voltant dels masos i en llocs influïts per l’home, i fa la impressió que només és subespontani. De tota manera, hi ha autors que el consideren autòctons els llorers que hi ha als barrancs humits i ombrívols d’algunes contrades costaneres de la meitat nord de Catalunya.

On n’hi ha a Manresa? Al cementiri, a la plaça Prat de la Riba, al parc de Puigterrà, al carrer de la Font del Gat, a l’estació de ferrocarrils de Manresa Alta...

Nom científic Ligustrum lucidum
Família oleàcies
Castellà: aligustre de China. Anglès: Chinese privet, glossy privet. Francès: troène

Alçària No acostuma a superar els 15 m.

Capçada Té forma de cúpula i és densa.

Tronc i brancatge El tronc és sinuós i està molt ramificat. La troana freqüentment presenta diversos troncs que fan que tingui l’aspecte d’un gran arbust. Les branques són ascendents i els branquillons són prims i estan en disposició oposada. L’escorça és de color gris marronós. Inicialment és llisa i presenta línies horitzontals de color marró formades per lenticel·les, però amb el pas dels anys es va fissurant i presenta llargs i fins solcs.

Fulles Són perennes, lleugerament coriàcies i simples; mesuren 6-12 cm de llarg per 3-5 cm d’ample i no tenen pèls. Estan en disposició oposada. El limbe és estretament ovat, té l’àpex agut i presenta el marge enter. Té l’anvers lluent i de color verd fosc, i el revers mat i de color verd clar. La nervació és pinnada i el nervi central ressalta molt. El pecíol fa 6-12 mm de llarg.

Flors Són hermafrodites, de color marfil, molt oloroses i petites (fan al voltant d’1 cm de llarg). Es troben agrupades en panícules terminals de 15–20 cm de llarg que tenen forma cònica. Presenten 4 pètals soldats que formen un tub curt. Són pol·linitzades per insectes. La floració té lloc de juliol a setembre.

Fruits Externament tenen l’aspecte d’una oliva petita, però, a diferència de les olives, contenen més d’una llavor. Són baies ovoides d’aproximadament 1 cm de longitud, negres a la maturitat i recobertes per una finíssima capa de cera blanquinosa (són pruïnoses). És mantenen madures a l’arbre durant l’hivern i són una reserva important d’aliment per als ocells que, quan se les mengen, en dispersen les llavors.

Requeriments físics i químics Tot i que al pla de Bages viu millor en sòls relativament humits, sobreviu en ambients més secs. És sensible al fred, però acostuma a sobreviure més o menys ben parada després de patir les fredorades bagenques. Tolera bé l’ombra i també viu perfectament a ple sol. És indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors i, artificialment, per capficat, per divisió dels brots basals i per estaca a la tardor.

Creixement Ràpid.

Usos Es planta com a arbre ornamental en carrers, parcs i jardins. Com que tolera bé la poda i quan s’esporga fa molts rebrots, s’utilitza per fer tanques. Existeixen diverses varietats cultivades de troana obtingudes per selecció artificial. A la Xina es comercialitza una cera que produeixen uns insectes que viuen sobre les seves branques.

Distribució geogràfica És originària de la Xina i de Corea. Va ser introduïda a Europa a finals del segle XVIII.

On n’ hi ha a Manresa? Al carrer Alfons XII, a la zona del Bages Centre, als parcs de Sant Ignasi i de Puigterrà, al cementiri...

Nom científic Liquidambar styraciflua
Família hamamelidàcies
Castellà: liquidámbar, estoraque. Anglès: sweet gum. Francès: copalme d’Amerique

Alçària A la seva zon d’origen pot assolir els 30 m. No obstant això, en cultiu no sol superar els 15 m.

Capçada És de forma ovoide i ampla. Quan l’arbre és jove, té forma estretament cònica. Té una densitat mitjana.

Tronc i brancatge El tronc és recte i acostuma a ser gruixut en relació a les branques. L’escorça és marró o grisosa, gruixuda i profundament clivellada, fins i tot en les ramificacions joves. Ocasionalment, presenta tires de suro. Els branquillons són lluents.

Fulles Són caduques, simples i palmades, i estan en disposició esparsa. El seu limbe està dividit profundament en 5 (a vegades 7) lòbuls triangulars, aguts i finament serrats, i fa 10–18 cm tan d’ample com de llarg. El pecíol fa 6–12 cm de llarg. L’anvers és glabre i el revers tan sols presenta pèls a la base dels nervis principals. Són de color verd fosc brillant a l’anvers i de color verd pàl·lid al revers. El seu preciós color de tardor va del groc al porpra passant pel taronja i el vermell.

Flors Són unisexuals, petites, de color verd groguenc i sense pètals. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines que es troben agrupades en inflorescències globulars. Els grups de flors masculines es troben disposats en eixos erectes i terminals de 5–7 cm de llarg. Els grups de flors femenines pengen d’un pedicel llarg i prim, i són pol·linitzades pel vent. El període de floració va de març a maig.

Fruits Són petites càpsules de color marró reunides en esferes de 2,5–3 cm de diàmetre que estan eriçades de prominències agudes que tenen el seu origen en els estils de les flors. Maduren a la tardor i romanen a l’arbre durant l’hivern. Les llavors es troben en nombre d’una o dues dins de cada càpsula i tenen ales que en faciliten la dispersió pel vent.

Requeriments físics i químics És bastant exigent pel que fa a l’aigua; si no es rega, a Manresa tan sols viu bé en ambients humits. Pot viure en terrenys temporalment inundats. No tolera gaire bé l’ombra, resisteix el fred que pot arribar a fer al pla de Bages (aguanta fins a –20ºC) i en sòls calcaris com els del Bages sovint pateix esgrogueïment per la manca de ferro (Fe2+) causada per l’excés de carbonats.

Propagació Per llavors i, artificialment, per esqueixos.

Creixement Mitjanament ràpid; lent en l’etapa de plançó.

Usos La fusta i les fulles són aromàtiques. S’ha comparat l’olor de les fulles triturades amb la de l’encens. L’escorça bullida i exprimida produeix una resina oliosa, anomenada estorac, que s’utilitza en preparacions terapèutiques, com a fixador en la fabricació de perfums i per perfumar pells. A la seva àrea d’origen és important per la seva fusta densa, uniforme i fàcil de treballar, semblant a la caoba. S’utilitza en revestiments i en la fabricació de mobles. A Europa, s’usa bàsicament com a espècie ornamental, cultivada especialment per l’atractiva coloració del seu fullatge a la tardor. Existeixen més de 20 cultivars de liquidàmbar amb diferents ports i tonalitats del fullatge. Recentment, s’ha plantat a Europa per explotar-ne la fusta.

Distribució geogràfica És originari del sud-est d’Estats Units i de les muntanyes del nord-est de Mèxic. Va ser introduït a Europa a l’any 1681.

On n’hi ha a Manresa? Al carrer d’Àngel Guimerà, a la plaça de la Bonavista i a la zona de la Font de les Oques.

Nom científic Magnolia grandiflora
Família magnoliàcies
Altres noms en català magnoliera, magnolier
Castellà: magnolia. Anglès: evergreen magnolia, bull bay. Francès: magnolia

Alçària No acostuma a superar els 25 m.

Capçada Té forma cònica o ovoide i és força densa.

Tronc i brancatge El tronc sovint està ramificat des de la base. L’escorça és de color gris marronós. Inicialment és llisa, però en envellir es torna escamosa. Les escames són petites i primes, i es van desprenen. Els gruixuts branquillons presenten cicatrius en els punts d’implantació de les fulles caigudes i, quan són tendres, estan recoberts d’una pilositat de color marró vermellós (ferruginosa).

Fulles Són perennes, coriàcies i simples, i mesuren 10–20 cm de llarg per 5–9 cm d’ample. Estan en disposició esparsa i es mantenen a l’arbre fins al segon any. El limbe té forma oval més o menys allargada, el marge enter i ondulat, i l’àpex acabat en punta. Té l’anvers glabre i de color verd fosc brillant i el revers amb pilositat ferruginosa. El pecíol és gruixut, pilós i vermellós, i fa 1-3 cm de llarg.

Flors Són solitàries, molt grosses –fan uns 25 cm de diàmetre un cop obertes– i vistoses. Neixen a l’extrem dels brots i desprenen una olor intensa molt agradable. Tenen 9–12 tèpals de color blanc cremós, nombrosos estams i nombrosos pistils agrupats en una estructura que recorda una pinya. Són pol·linitzades per insectes, sobretot per escarabats. La floració té lloc entre els mesos de juny i setembre.

Fruits Tenen l’aspecte d’una pinya ovoide, són de color marró i mesuren uns 7–10 cm de longitud. Tenen un peduncle llenyós amb unes cicatrius produïdes per la caiguda dels tèpals i els estams. Les llavors, quan són madures, presenten un embolcall carnós de color vermell i sobresurten penjant de curts peduncles. Són dispersades pels ocells.

Requeriments físics i químics És bastant exigent pel que fa a l’aigua; si no es rega, al pla de Bages tan sols viu bé en ambients humits. Tolera mitjanament bé l’ombra, resisteix el fred que pot arribar a fer al pla de Bages, però no les intenses glaçades centreuropees, i, en sòls calcaris com els del Bages, sovint pateix esgrogueïment per la manca de ferro (Fe2+) causada per l’excés de carbonats.

Propagació Mitjançant llavors i, artificialment, per esqueix i per capficat.

Creixement Lent.

Usos De magnòlia n’existeixen diverses varietats de cultiu que s’utilitzen com a arbres ornamentals en jardineria. La seva fusta s’utilitza ocasionalment en ebenisteria. És densa, dura, duradora i fàcil de treballar. L’escorça té propietats medicinals.

Distribució geogràfica És originària del sud-est dels Estats Units d’Amèrica i va ser introduïda a Europa a començament del segle XVIII.

On n’hi ha a Manresa? Als parcs de l’Agulla i de Puigterrà, a les places de Catalunya, d’Espanya i del Bages, al cementiri, al passatge Cecchini... Destaquen l’exemplar del pati de l’hospital de Sant Andreu (carrer de l’Hospital) i el de davant del pavelló poliesportiu del Pujolet. El carreró de Sant Pere, que comunica els carrers de Sant Miquel i de Na Bastardes, és parcialment cobert per una esplèndida volta que no és res més que la capçada d’una gran magnòlia que arrela al pati d’una casa particular. Aquest exemplar té un tronc amb un diàmetre a 130 cm d’alçada que fa 54 cm de llarg.

Nom científic Melia azedarach
Família meliàcies
Altres noms en català amèlia
Castellà: melia, cinamomo (a Castella), paraíso (a Andalusia). Anglès: indian bead tree. Francès: lilas des indes

Alçària No sol superar els 15 m.

Capçada És mitjanament densa i té forma de cúpula oberta i irregular.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser recte i les branques són molt fràgils. L’escorça vella és de color marró fosc i presenta llargs solcs longitudinals. Els brots tendres estan recoberts de pèl.

Fulles Són caduques, normalment doblement compostes (bipinnades) i de 25–90 cm de llarg. Estan en disposició alterna, el seu color és verd clar (més fosc a la cara superior que a la inferior) i es tornen grogues a la tardor. Tenen 3–4 parells de folíols primaris cadascun dels quals té 5–7 folíols secundaris ovals de 2–5 cm de longitud, que tenen el marge més o menys serrat i la punta aguda. Tant els folíols primaris com els secundaris s’insereixen oposats sobre el nervi. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors Estan agrupades en inflorescències (panícules) penjants de 10–20 cm de longitud. Fan uns 2 cm d’amplada i són de color lila, molt nombroses i perfumades. Tenen 5 pètals i 10 estams units formant un tub de color porpra que envolta el pistil. Són pol·linitzades pels insectes. La floració es dóna de maig a juny.

Fruits Són drupes esfèriques i carnoses d’1–1,5 cm de diàmetre. Es troben formant grups penjants amb aspecte de raïm que perduren a l’arbre durant tot l’hivern. Són verinosos i la part carnosa és pudent, en especial un cop ha madurat. Maduren a principis de tardor i llavors es tornen grocs. Els pinyols són durs i arrugats, i contenen una sola llavor.

Requeriments físics i químics És un arbre poc exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita, tolera malament l’ombra i resisteix el fred que pot arribar a fer al Bages, però no aguanta les baixes temperatures del centre d’Europa. És indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors i, artificialment, per esqueixos a la primavera.

Creixement Ràpid.

Usos A les seves zones d’origen, la seva fusta de color vermell marronós i fàcil de treballar és utilitzada en ebenisteria i en la fabricació de petits objectes, però té escassa importància comercial. L’escorça i les arrels tenen propietats medicinals. Els fruits són molt tòxics per a les persones i molts animals. La ingestió de 6–8 llavors és suficient per matar un home. De les llavors se n’obtenen substàncies insecticides i un oli per cremar en llums. Els pinyols s’utilitzen per confeccionar collarets i rosaris. S’utilitza molt en jardineria, especialment per la vistositat de les seves flors i els seus fruits.

Distribució geogràfica És originària del nord de l’Índia i de zones baixes de la Xina properes a l’Himàlaia. Actualment es troba per gran part del món i s’ha naturalitzat en moltes regions tropicals i subtropicals.

On n’hi ha a Manresa? Al carrers Joan XXIII, Mossèn Jacint Verdaguer i Pablo Picasso, i a la plaça del Sol.

Nom científic Olea europaea ssp. europaea var. europaea
Família oleàcies
Altres noms en català oliver, oliu
Castellà: olivo. Anglès: olive tree. Francès: olivier

Alçària Normalment no supera els 10 m. Sovint, quan es deixa de podar, adquireix port arbustiu.

Capçada És ampla, de forma irregular i poc densa.

Tronc i brancatge El tronc és curt i sinuós. En envellir es retorça i pot arribar a assolir un gran diàmetre. La ramificació és abundant i irregular. L’escorça inicialment és llisa i de color gris pàl·lid, però es fissura i s’enfosqueix amb el pas del temps. El branquillons estan disposats de forma oposada i, quan són joves, són grisencs com els petits borrons.

Fulles Són persistents, simples, enteres, coriàcies i lanceolades. Mesuren 3–8 cm de longitud i fins a 4 vegades menys d’amplada, estan en disposició oposada i presenten un pecíol curt. Són de color verd fosc grisenc a l’anvers i de color gris platejat al revers. Aquesta coloració del revers és conferida pel recobriment continu de pèls amb forma d’escama que serveixen per evitar una transpiració excessiva. Solen viure 2 anys.

Flors Són blanquinoses, oloroses i petites (fan al voltant d’1 cm de llarg), i es troben agrupades en petits raïms o panícules, de 2–5 cm de llarg, que neixen de l’axil·la de les fulles. Tenen 4 sèpals, 4 pètals, 2 estams i 1 pistil. Els pètals estan soldats i formen un tub curt. La floració té lloc de l’abril al juny. La pol·linització la fan els insectes i el vent.

Fruits S’anomenen olives. Són drupes carnoses i olioses de forma ovoide que fan d’1 a 3,5 cm de llarg i tenen un sol pinyol. Quan maduren passen del color verd al violeta i, finalment, al negre. Maduren entre l’octubre i el desembre. Dins del pinyol pot haver-hi una o dues llavors. La disseminació de les llavors la fan mamífers i, sobretot, ocells com ara l’estornell.

Requeriments físics i químics Tolera molt bé la sequera, tolera malament l’ombra i és molt sensible a les gelades amb temperatures inferiors als –10ºC. Al pla de Bages, les fredorades que es produeixen de tant en tant (2001, 1985, 1971, 1962, 1956...) maten la part aèria de moltes oliveres, però després del tràngol la immensa majoria rebroten. La fredorada del gener del 1985 va matar a Manresa la part aèria de velles oliveres com les de la Guia, que ja n’havien suportat unes quantes. L’olivera és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per propagar les diferents varietats cultivades no es fa mai per llavors, que és la forma natural de propagació, sinó que es fa per esqueixos de branques d’aproximadament 1,5 cm de gruix, per esqueixos d’arrels o per estaques.

Creixement Lenta. Pot viure més de 1500 anys.

Usos Les olives es poden consumir un cop tractades per tal que perdin l’amargantor o es poden premsar per obtenir-ne oli. Actualment, es considera que l’oli d’oliva és el millor de tots els olis vegetals. El residu de la premsada s’anomena sansa o pinyolada i s’utilitza com a combustible i com a pinso per al bestiar. La fusta és groga amb vetes de color bru fosc, molt dura i molt densa. Com que és de les més compactes i homogènies, adquireix un bon poliment i és molt apreciada en ebenisteria d’alta qualitat, torneria, escultura, artesania i marqueteria. S’ha emprat també per fer-ne carbó d’excel·lent qualitat. Les velles oliveres són relativament fàcils d’arrencar amb soca i, un cop trasplantades, acostumen a sobreviure. Aquest fet fa que s’utilitzin molt com a arbres ornamentals a la zona mediterrània. L’olivera és símbol de pau i de bona voluntat, però el seu pol·len causa al·lèrgia a algunes persones.

Distribució geogràfica L’olivera és una varietat cultivada que es va originar fa mil·lenis, probablement a la zona oriental de la conca mediterrània. Es cultiva a les diferents zones de clima mediterrani del món, però on ocupa més extensió conreada és a Andalusia. En alguns indrets de l’àrea on es cultiva se la troba subespontània o naturalitzada. Olea europaea ssp. europea var. sylvestris és l’anomenat ullastre, una mena d’olivera autòctona de la península Ibèrica, de fulles i fruits més petits que l’olivera cultivada i branquillons espinosos. L’ullastre normalment té port arbustiu i es troba a les màquies del litoral mediterrani i de zones properes meridionals.

On n’hi ha a Manresa? Els olivets més extensos del terme es troben a la zona de la Guia i també n’hi ha la torre del Vinyes. Dins del nucli urbà es poden veure oliveres a la casa de la Culla, al carrer de Sant Joan d’en Coll, al parc de Sant Ignasi, al cementiri i a les places del Bages i de Sant Jordi.

Nom científic Picea abies
Família pinàcies
Altres noms en català avet roig, avet de Noruega
Castellà: pícea común, abeto rojo, árbol de Navidad. Anglès: norway spruce. Francès: épicéa commun

Alçària Pot arribar a assolir els 50 m.

Capçada És de forma cònica i fa molta ombra.

Tronc i brancatge El tronc és recte i columnar, i pot arribar a fer 2 m de diàmetre. Les branques principals són més o menys penjants i es disposen en verticils. Les ramificacions secundàries pengen com serrells. Quan és jove, l’escorça és d’un color marró vermellós i es desprèn en petites escames, però en envellir es va enfosquint i es fragmenta en plaques. Els borrons són cònics i de color marró mat, i no són resinosos.

Fulles Són persistents, dures i de color verd fosc brillant. Tenen forma d’agulla punxeguda de secció quadrangular i fan 1–2,5 cm de llarg. Es disposen radialment a tot el voltant dels branquillons, pentinades cap a l’extrem apical.

Flors Són unisexuals i no presenten ni calze ni corol·la. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines. Les femenines estan reunides en unes estructures ovoides que s’anomenen cons o estròbils i recorden una pinya en miniatura. Cada flor masculina també té forma d’estròbil. Els cons masculins són ovoides i de color vermell que passa a groc quan maduren, fan aproximadament 1 cm de llarg i pengen en grups de la part inferior de les ramificacions crescudes a l’any anterior. Els cons femenins són erectes, tenen una llargada d’uns 2,5 cm i són de color vermell. La floració es dóna d’abril a maig. La pol·linització té lloc gràcies al vent.

Llavors Són pinyons triangulars proveïts d’àmplies ales que es troben dins de pinyes penjants, cilíndriques i allargades; de 10–15 cm de llarg per 3–4 cm de diàmetre. Les pinyes són de color marró vermellós un cop madures i presenten escames llargues i primes amb una incisió a la punta. En la maduresa no s’esmicolen com succeeix amb els avets del gènere Abies, sinó que cauen senceres un cop han estat alliberats els pinyons. Les pinyes maduren a la tardor del primer any. La gran ala dels pinyons en facilita la dispersió pel vent.

Requeriments físics i químics És un arbre bastant exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita. Té un sistema radicular molt superficial, cosa que el fa sensible a les sequeres de l’estiu mediterrani. Tolera mitjanament bé l’ombra i suporta les baixíssimes temperatures del nord de Rússia (–40º). És indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors.

Creixement Mitjanament ràpid.

Usos La pícea és un dels arbres forestals més importants d’Europa i és molt utilitzada per a la producció de fusta a gran escala. La seva fusta, ocre rosada clara amb estries brunes o castany clar, és de duresa mitjana i densitat baixa. És molt utilitzada en fusteria, ebenisteria, construcció, embalatge i fabricació de paper. Hi ha una varietat centreuropea de pícea que s’usa en la construcció de caixes de ressonància per a instruments de corda, com els violins Stradivarius. De la resina o trementina se’n poden obtenir diferents productes útils per a la indústria química (fabricació de vernissos, aiguarràs, gomes adhesives...). De l’escorça se’n poden obtenir tanins que serveixen principalment per adobar pells. És l’arbre de Nadal més econòmic i difós. La tradició de l’arbre de Nadal té el seu origen Alemanya. S’utilitza molt en jardineria i n’existeixen un gran nombre de cultivars.

Distribució geogràfica És originària del nord d’Europa, on forma boscos molt extensos, i de les muntanyes del centre d’aquest continent. Ha estat plantada, per tal d’explotar-ne la fusta, a molts indrets d’Europa on el bosc primitiu era d’arbres caducifolis. Ha estat plantada als Pirineus, on s’han trobat alguns exemplars subespontanis.

On n’hi ha a Manresa? Està molt difosa per la ciutat, però malviu als indrets on no disposa de prou aigua. Se la pot veure a la plaça d’Espanya, on hi ha els millors exemplars, als jardins dels barris de la Parada, la Font dels Capellans i la Sagrada Família, al parc de l’Agulla... Probablement, moltes de les pícees que hi ha als jardins d’aquests barris són antics arbres de Nadal.

Nom científic Pinus halepensis
Família pinàcies
Altres noms en català pi bord, pi garriguenc, sapina...
Castellà: pino carrasco, pino de Alepo. Anglès: Aleppo pine. Francès: pin d’Alep

Alçària Pot arribar als 20 m d’alçària i excepcionalment els pot superar.

Capçada En els exemplars joves és cònica i amb el pas dels anys es torna irregular. És poc densa.

Tronc i brancatge El tronc dels exemplars vells sovint és retorçat i està inclinat. L’escorça vella és gruixuda i de color marró grisenc, i està formada per plaques de forma més o menys rectangular separades per solcs profunds. La part més jove de les branques presenta una escorça llisa i de color gris platejat o marró vermellós.

Fulles Són perennes i en forma d’agulla (aciculars). Mesuren 6–12 cm de llarg i 0,7–1 mm d’ample. Estan disposades de dues en dues, el seu àpex no punxa i són de color verd clar, primes i flexibles.

Flors Són unisexuals i no presenten ni calze ni corol·la. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines. Les femenines estan reunides en unes estructures ovoides de color rosat o violaci que recorden una pinya en miniatura –mesuren 5–8 mm i s’anomenen cons o estròbils. Cada flor masculina també té forma d’estròbil. Els cons masculins són allargats i de color groc, fan 10–12 mm de llarg i broten en grups de l’extrem apical dels branquillons. Quan s’obren i deixen anar el seu pol·len, donen lloc a les anomenades pluges de sofre que, al pla de Bages, acostumen a produir-se a l’abril –les pluges de sofre del pi pinyer, per contra, acostumen a caure al maig. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Llavors S’anomenen pinyons i tenen una coberta externa llenyosa. Estan protegides dins de pinyes que són de forma cònica i, un cop fetes, mesuren 6–12 cm de llarg. Les pinyes són de color marró quan han acabat de madurar i, després d’obrir-se i deixar anar els pinyons, es mantenen a l’arbre durant anys fins que es descomponen. Algunes pinyes s’obren i deixen anar els pinyons just després de madurar, però d’altres es mantenen tancades durant anys amb els pinyons intactes i adquireixen una coloració grisenca. En cas d’incendi, l’escalfor fa que aquestes pinyes s’obrin i es produeixi una sembra de la qual naixeran nous pins que substituiran els seus progenitors morts pel foc. Les pinyes estan formades per escames amb una prominència o escudet poc prominent i es mantenen unides a la branca mitjançant un peduncle corbat d’1–2 cm de llarg que fa que apuntin cap avall. La maduració de les pinyes –que tenen el seu origen en els cons femenins– finalitza a la tardor del segon any. Els pinyons fan 6–7 mm de llarg i tenen una ala molt desenvolupada –d’uns 3 cm de llarg– que en permet la dispersió mitjançant el vent. Són tan bons per menjar com els pinyons de pi pinyer, però, com que són tan petits, la feina d’extreure’ls no compensa el profit que se’n treu.

Requeriments físics i químics És un dels arbres més resistents a la sequera. Tolera malament l’ombra i no resisteix les glaçades intenses i persistents. La fredorada del gener de 1985 va matar molts pins blancs al pla de Bages, sobretot a les fondalades. És molt poc exigent pel que fa als nutrients minerals i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors

Creixement Ràpid. Pot arribar a viure de 250 a 300 anys.

Usos La seva fusta és dura, blanquinosa, resinosa i de densitat mitjana. S’utilitza per fer caixes d’embalatge, taulers d’aglomerat i pasta de paper. És un gran productor de resina que s’extreu mitjançant talls que es fan al tronc. De la resina o trementina se’n poden obtenir diferents productes útils per a la indústria química (fabricació de vernissos, aiguarràs, gomes adhesives...). De l’escorça se’n poden obtenir tanins que serveixen principalment per adobar pells. S’ha utilitzat força en repoblacions forestals de diferents zones amb clima mediterrani. Per aquest motiu, actualment és una espècie freqüent als turons de Hollywood, a Califòrnia. Té un paper important en la prevenció de l’erosió i com a arbre pioner, capaç d’arrelar on poques plantes ho poden fer.

Distribució geogràfica És una espècie de distribució mediterrània que, a la península Ibèrica, es considera autòctona tan sols a la zona est, però se la troba per tota l’àrea ibèrica de clima mediterrani perquè s’ha utilitzat molt en repoblacions forestals. A Catalunya i al Bages és l’arbre que recobreix més territori.

On n’hi ha a Manresa? És l’espècie que més abunda als boscos del terme i també és freqüent a la zona urbana. Dins del nucli urbà n’hi ha a la casa de la Culla, a can Font de la Serra, a la part alta del barri de cal Gravat, als parcs de Sant Ignasi i de Puigterrà... Gran part del turó de Puigterrà està cobert per pi blanc. Fora del nucli urbà, hi ha diversos exemplars notables per les seves grans dimensions, però el que més destaca és el pi blanc del bosc del Balcells, que ja existia a l’any 1867 i a la tardor de 1997 tenia les següents dimensions: 77 cm de diàmetre del tronc a 130 cm d’alçada, 17,5 m d’amplada màxima de la capçada i, aproximadament, 20 m d’alçada.

Aquests tres pins són presents a Manresa. La pinassa és un arbre autòcton i els altres dos no. Hem optat per tractar-los en la mateixa fitxa perquè, tot i que hi ha una sèrie de trets que permeten diferenciar-los, es consideren diferents subespècies de Pinus nigra.

Nom científic de la pinassa Pinus nigra ssp. salzmannii
Nom científic del pi d’Àustria Pinus nigra ssp. nigra
Nom científic del pi de Còrsega Pinus nigra ssp. laricio
Família pinàcies
Altres noms en català de la pinassa escarrassó, pi escarrassó, pi carrasser, gargalla, pi gargalla, pi cerrut, pi negral, pina, lores
Noms en castellà de la subespècie salzmannii : pino salgareño, pino negral. Nom de l’espècie en anglès: black pine. Noms de la subespècie laricio en francès: pin laricio de Corse, pin torche

Alçària La pinassa rarament supera els 30 m. El pi d’Àustria és el que es fa més alt dels tres, pot arribar als 40 m. El pi de Còrsega està a mig camí entre el pi d’Àustria i la pinassa pel que fa a l’alçària.

Capçada Cònica i densa, amb la part més alta aplanada en els exemplars vells.

Tronc i brancatge El tronc acostuma ser recte. Les branques tendeixen a disposar-se horitzontalment. L’escorça vella és gruixuda i de color gris marronós, i està formada per grans plaques de forma més o menys rectangular separades per solcs profunds. A mesura que l’arbre envelleix, els solcs de l’escorça es fan més profunds i l’amplada de les plaques augmenta. L’escorça de l’última crescuda té un color ataronjat un cop està ben formada. Els borrons són ovoides, tenen l’àpex agut i presenten vestigis de resina.

Fulles Són perennes, tenen forma d’agulla (aciculars) i estan disposades de dues en dues. Mesuren 8–18 cm de llarg i d’1,5–2 mm d’ample. Les del pi d’Àustria acostumen a ser més amples que les de les altres dues subespècies. Són de color verd fosc i acabades en una punta punxosa en el pi d’Àustria. Les de les altres dues subespècies no són tan fosques ni tan punxoses. Les de la pinassa són les menys punxoses. Les fulles del pi de Còrsega sovint estan torçades i acostumen a ser més llargues que les de els altres dues subespècies, poden arribar normalment als 18 cm. Entre les espècies de pi de la Catalunya central, la pinassa, juntament amb el pi roig, són les dues espècies més atacades per l’eruga de la processionària del pi.

Flors Són unisexuals i no presenten ni calze ni corol·la. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines. Les femenines estan reunides en unes estructures ovoides de color rosa violat que recorden una pinya en miniatura –mesuren 5–8 mm i s’anomenen cons o estròbils. Cada flor masculina també té forma d’estròbil. Els cons masculins són allargats i de color groc, fan 15–20 mm de llarg i broten en grups de l’extrem apical dels branquillons. Quan s’obren i deixen anar el seu pol·len, donen lloc a les anomenades pluges de sofre que, al Bages, acostumen a produir-se pel maig –les pluges de sofre del pi blanc, per contra, acostumen a caure a l’abril. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Llavors S’anomenen pinyons, tenen una coberta externa llenyosa i estan protegides dins de pinyes que són de forma cònica i, un cop fetes, mesuren 5–8 cm de llarg. Són de color marró quan són madures i, després d’obrir-se –poc després de madurar– i deixar anar els pinyons, cauen de l’arbre. Estan formades per esquames amb una prominència o escudet de forma piramidal que és poc prominent i presenta un petit mugró. Mitjançant un peduncle molt curt, les pinyes estan implantades a la branca formant un angle recte. La maduració de les pinyes –que tenen el seu origen en els cons femenins– finalitza a la tardor del segon any. Els pinyons fan 4–7 mm de llarg i tenen una ala membranosa d’uns 2 cm de llarg que en permet la dispersió mitjançant el vent. Són tan bons per menjar com els pinyons de pi pinyer, però, com que són tan petits, la feina d’extreure’ls no compensa el profit que se’n treu.

Requeriments físics i químics La pinassa necessita sòls relativament humits, però és una espècie autòctona que viu perfectament bé a les obagues i les fondalades del pla de Bages. En ambients més secs creix poc, però resisteix. El grau d’exigència hídrica del pi de Còrsega és similar al de la pinassa, mentre que en el pi d’Àustria és superior. No tolera gaire bé l’ombra, però la suporta millor que el pi blanc. Resisteix el fred intens, és poc exigent pel que fa als nutrients minerals i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. La pinassa ocupa bàsicament zones amb sòls calcaris, però també viu bé en sòls silicis.

Propagació Per llavors

Creixement Ràpid. Poden arribar a viure de 700 a 800 anys.

Usos Com que els seus troncs acostumen a ser molt rectes, s’utilitzen per fer pals. La seva fusta és de color ocre vermellós, resinosa, tova i de densitat mitjana. S’utilitza per fer taulers d’aglomerat i pasta de paper, en fusteria, en construcció i a les drassanes. La resina té aplicacions en la indústria química. Pinus nigra s’ha utilitzat força en zones més o menys altes i poc àrides de la península Ibèrica per fer repoblacions forestals, però, contra el que semblaria lògic, molt sovint no s’ha utilitzat la subespècie autòctona. També és freqüent com a espècie ornamental.

Distribució geogràfica Pinus nigra és una espècie de distribució submediterrània que viu en zones muntanyoses d’Europa, Àsia menor i el Marroc (zona del Rif). Té una àrea de distribució fragmentada que, d’oest a est, va del centre de la península Ibèrica fins al sud de Turquia, prop de la frontera amb Síria. L’aïllament de les diferents poblacions des de fa milions d’anys ha afavorit la formació de 6 subespècies diferents que, en conjunt, presenten 15 races locals. A Catalunya la pinassa fa boscos importants a les zones de muntanya mitjana de les contrades interiors amb clima continental (Solsonès, Lluçanès, Conca de Barberà, Prepirineus [de la Baixa Ribagorça al Berguedà]...). És una espècie autòctona del Bages que, abans dels incendis de 1994 i 1998, formava boscos importants al nord-oest de la comarca (serra de Castelltallat i zones properes).

On n’hi ha a Manresa? La pinassa és un arbre rar als boscos del terme. N’hi ha alguns exemplars a diferents obagues (el Suanya, la font de l’Arrel, les Marcetes, els Polvorers...). Dins de la ciutat, hi ha pinasses als jardins de la Font dels Capellans i a la Balconada, prop del carrer de Josep Guitart. El pi d’Àustria i el pi de Còrsega barrejats abunden a la zona de la carretera del Pont de Vilomara limítrofa amb la zona residencial de Cal Gravat.

Nom científic Pinus pinea
Família pinàcies
Altres noms en català pi pinyoner, pi ver, pi bo...
Castellà: pino piñonero. Anglès: stone pine. Francès: pin parasol

Alçària No acostuma a superar els 30 m.

Capçada És densa i en els exemplars vells sovint té forma de para-sol, mentre que sol tenir forma hemisfèrica en els més joves.

Tronc i brancatge El tronc és sovint una mica retorçat i en els individus vells només presenta ramificacions a la part superior. L’escorça vella és gruixuda i de color bru rogenc, i està formada per plaques de forma més o menys rectangular separades per solcs profunds. A mesura que l’arbre envelleix, els solcs de l’escorça es fan més profunds i l’amplada de les plaques augmenta. La part més jove de les branques presenta una escorça llisa i grisa.

Fulles Són perennes i en forma d’agulla (aciculars). Mesuren de 8–20 cm de llargada i d’1,5–2 mm d’amplada. Estan disposades de dues en dues i són de color verd fosc. Entre les espècies de pi de la Catalunya central, el pi pinyer és la menys atacada per l’eruga de la processionària del pi.

Flors Són unisexuals i no presenten ni calze ni corol·la. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines. Les femenines estan reunides en unes estructures ovoides de color verdós o vermellós que recorden una pinya en miniatura –mesuren 10-12 mm i s’anomenen cons o estròbils. Cada flor masculina també té forma d’estròbil. Els cons masculins són allargats i de color groc, fan fins a 20 mm de llarg i broten en grups de l’extrem apical dels branquillons. Quan s’obren i deixen anar el seu pol·len, donen lloc a les anomenades pluges de sofre que, al pla de Bages, acostumen a produir-se pel maig –les pluges de sofre del pi blanc, per contra, acostumen a caure a l’abril. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Llavors S’anomenen pinyons, tenen una coberta externa llenyosa i estan protegides dins de pinyes que són de forma ovoide i, un cop fetes, mesuren 8–15 cm de llarg per 7–10 cm d’ample. Són de color marró quan són madures i, després d’obrir-se i deixar anar els pinyons, cauen de l’arbre. Les pinyes estan formades per escames amb una prominència o escudet de forma piramidal i, mitjançant un peduncle molt curt, estan implantades a la branca formant un angle recte. La maduració de les pinyes –que tenen el seu origen en els cons femenins– finalitza a la tardor del tercer any. Els pinyons són comestibles i probablement són disseminats per ocells que els enterren lluny d’on han caigut.

Requeriments físics i químics Resisteix bé les secades i tolera millor que el pi blanc les fredorades. Tolera malament a l’ombra. Té el seu òptim als sòls sorrencs, però també viu bé en sòls argilosos. És poc exigent pel que fa als nutrients minerals i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors

Creixement Mitjanament ràpid. Pot arribar a viure de 500 a 600 anys.

Usos El pi pinyer es planta per fixar les dunes litorals, donat que desenvolupa un sistema radicular molt extens i creix bé en terrenys sorrencs. Els saborosos pinyons, que tenen un preu elevat, s’utilitzen en pastisseria i en cuina. La seva fusta, que té aplicacions en fusteria i construcció, és tova i de densitat mitjana. És un arbre molt utilitzat i valorat en jardineria a les zones de clima mediterrani.

Distribució geogràfica És originari de la Mediterrània oriental (Creta?) que es troba naturalitzat al Bages i a moltes zones de la regió mediterrània. Es creu que va ser introduït a la península Ibèrica pels romans.

On n’hi ha a Manresa? És una espècie freqüent als boscos del terme i també als jardins. Fora del nucli urbà destaquen els magnífics exemplars del bosc del Suanya, que ja hi eren a l’any 1916 i fan més de 20 m d’alt –l’any 1994 l’exemplar més alt tenia una alçària de 25,3 m. Dins del nucli urbà destaca el robust individu de l’extrem sud-oest del carrer Balsareny, amb 89 cm de diàmetre del tronc a la base, i els esvelts exemplars del parc de Sant Ignasi –l’exemplar més gros fa uns 19 m d’alçària i l’any 1889 ja hi era. També hi ha pins pinyers a tot el volt de l’estany de l’Agulla, a la plaça de la Bonavista, al parc de Puigterrà, als carrers de la part nord del barri de la Parada...

Nom científic Platanus x hispanica (=P. x hybrida, P. x acerifolia)
Família platanàcies
Altres noms en català plataner, plàtan d’ombra, platana
Castellà: plátano. Anglès: London plane, plane, sycamore. Francès: platane

Alçària Rarament supera els 40 metres.

Capçada És densa i en forma de cúpula ampla.

Tronc i brancatge El tronc normalment és bastant recte i es ramifica en llargues branques principals ascendents i corbades. L’escorça jove és de color gris verdós o marronós, però aviat es desprèn en grans plaques primes de formes irregulars i contorns arrodonits que deixen al descobert un fons de color groc verdós pàl·lid. Els borrons fan uns 7 mm de llarg, són ovoides amb una protuberància a la base i de color marró vermellós. Tenen la punta una mica doblegada. Els brots tendres són de color verd pàl·lid i inicialment estan completament recoberts d’un borrissol blanc. Els pèls que formen aquest borrissol poden causar al·lèrgies respiratòries.

Fulles Són caduques i simples, i estan en disposició esparsa. Presenten pilositat en néixer, però aviat la perden completament. El limbe mesura 15–20 cm de longitud i a vegades és més ample que llarg. És palmat: consta de 3–5 lòbuls més o menys triangulars i dentats que arriben com a màxim fins a la seva meitat. L’anvers és de color verd fosc brillant i el revers és verd clar. El pecíol és llarg (5–7,5 cm) i té la base en forma de didal i embeinadora. En arribar la tardor, les fulles adquireixen colors que van del groc al marró ataronjat.

Flors Són unisexuals, petites, de color verd groguenc i sense pètals. Les femenines poden ser vermelloses. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines. Tant les unes com les altres es troben agrupades en inflorescències (capítols) que pengen d’un peduncle. Les inflorescències masculines són ovoides i les femenines són esfèriques. Els capítols, que fan uns 15 mm de llarg, generalment es troben en grups de 2, però poden ser solitaris o formar grups de fins a 4 unitats. Les flors neixen juntament amb les fulles i són pol·linitzades pel vent. La floració té lloc d’abril a maig.

Fruits Estan agrupats en infructescències esfèriques de color marró que fan 2,5–3 cm de diàmetre. Presenten nombrosos pèls grocs que en permeten la dispersió mitjançant el vent. S’alliberen a la primavera, al cap d’un any del naixement de les flors que els van originar.

Requeriments físics i químics És bastant exigent pel que fa a l’aigua. Té el seu òptim a la zona dels boscos de ribera, però també resisteix bé ambients més secs, on el seu creixement queda disminuït. No tolera gaire bé l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació De forma natural té lloc per llavors i, ocasionalment, també es pot donar a partir de fragments de tija o d’arrel arrossegats per l’aigua. Artificialment es fa per esqueixos.

Creixement Ràpid.

Usos Freqüentment el trobem en passeigs, carrers i parcs plantat com a arbre ornamental que proporciona una bona ombra. També es planta com a arbre fuster a les planes fluvials, i llavors el trobem formant platanedes d’arbres alineats. Durant el primer terç del segle XX, principalment, es va plantar molt a la vora de les carreteres. Dels centenars de quilòmetres de fileres de plàtans viaris que recorrien el territori català, actualment en queda ben poca cosa. La fusta del plàtan és tova i de color groc taronja pàl·lid. S’utilitza per fer pasta de paper i també té aplicacions en fusteria, ebenisteria, torneria i construcció de vaixells.

Distribució geogràfica Sota el nom de Platanus x hispanica s’agrupen una sèrie d’híbrids entre el plàtan oriental (Platanus orientalis), originari del sud-est d’Europa i del Pròxim Orient, i el plàtan occidental (Platanus occidentalis), originari de l’est dels EUA. És possible que els primers plàtans híbrids s’originessis als jardins d’Aranjuez, on hi ha vells exemplars enormes de les tres espècies de plàtan citades. Altres fonts situen el seu origen al nord d’Europa a finals del segle XVII i fins i tot hi ha autors que consideren que el plàtan és una varietat cultivada de Platanus orientalis. Ocasionalment se’l troba com a arbre subespontani –“escapat” d’allà on va ser plantat– en indrets on el sòl és humit, com ara els boscos de ribera. Els plàtans subespontanis nascuts d’una llavor acostumen a tenir les fulles amb formes lleugerament diferents de les dels seus progenitors plantats. En alguns casos recorden a Platanus orientalis i en altres a Platanus occidentalis.

On hi ha a Manresa? Als passeigs de Pere III i del Riu, a la plaça d’Espanya, als parcs de la Seu i de l’Agulla, a la Piscina Municipal, al carrer de l’Abat Oliva, a diversos carrers dels barris de Cal Gravat i de la Font dels Capellans... Al Xup queda un tros de carretera amb plàtans i a la plana fluvial del Cardener, a tocar del pont Nou (o del Cementiri), hi ha una plataneda formada per plàtans alts i prims. Els plàtans més vells del passeig de Pere III ja existien a l’any 1891, quan va ser inaugurat el tram més antic d’aquest bulevard. També superen els cent anys els plàtans més vells del passeig del Riu. El plàtan més gros del terme és a tocar del Cardener, prop de Sant Pau. Fa uns 30 m d’alçària i té un perímetre del tronc a 130 cm d’alçada que mesura 4,90 m.

Nom científic Populus alba
Família salicàcies
Altres noms en català arbre blanc, alba, auba, albi, poll blanc...
Castellà: álamo, álamo blanco, chopo blanco. Anglès: white poplar. Francès: peuplier blanc

Alçària No acostuma a superar els 30 m.

Capçada És de forma ovoide irregular i de densitat mitjana.

Tronc i brancatge El tronc sovint és sinuós. L’escorça dels troncs i les branques joves és llisa i blanca (grisenca o verdosa en els branquillons). Aquesta escorça, a mesura que envelleix, s’esquerda longitudinalment i mostra una part interna d’un color marró fosc. Els borrons i l’escorça dels branquillons estan coberts inicialment d’un curt borrissol blanc que aviat es desprèn. Els borrons florals es distingeixen dels foliars perquè són més arrodonits.

Fulles Són caduques, simples i de disposició esparsa. Mesuren 4–12 cm de llarg sense comptar el pecíol i són molt variables pel que fa a la forma del limbe. Va de les formes ovades o gairebé rodones a les ovatotriangulars, i pot tenir el marge tan sols sinuós o sinuós i més o menys profundament lobulat. Les formes ovatotriangulars i pentalobulades són més pròpies dels rebrots. L’anvers és de color verd fosc i el revers és blanc a causa del curt borrissol que el cobreix. Per aquest motiu, les fulles produeixen reflexos vistosos quan són mogudes pel vent. El pecíol normalment fa 2–3 cm de llarg i està poc o no gens comprimit. Els nervis són molt prominents. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors L’àlber és una espècie dioica, amb peus masculins i peus femenins. Les flors, que no tenen pètals ni sèpals, es disposen en inflorescències laterals penjants de tipus ament. Els aments masculins són cilíndrics, força densos i de 5–8 cm de longitud. Tenen escames peludes, verdoses a la base i vermelloses a l’àpex. Les flors masculines tenen 6–10 estams (normalment 8) que inicialment són vermells i després es tornen groguencs. Els aments femenins són més curts, fan 3–7 cm de llarg i tenen les escames verdoses i poc peludes. Les flors femenines tenen un sol pistil amb un curt estil vermellós. La floració té lloc de febrer a abril, abans de la brotada de les fulles. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Fruits Són càpsules ovoides de color verd que s’obren en 2 valves i estan agrupades formant espigues. Pel mes de maig, quan maduren, alliberen unes llavors minúscules (d’uns 2 mm sense comptar els pèls) que presenten llargs pèls cotonosos. Les masses cotonoses de llavors, que lògicament tan sòls són produïdes pels exemplars femenins, poden ser transportades molt lluny pel vent.

Requeriments físics i químics Necessita sòls humits i poc compactes, i si és plantat en sòls massa secs es pot mantenir viu, però creix poc. Viu perfectament en terrenys periòdicament inundats. Tolera malament l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Té lloc, de forma natural, per llavors i per rebrots d’arrel. Ocasionalment també es pot donar a partir de fragments de tija o d’arrel arrossegats per l’aigua. A base de rebrots d’arrel, un sol individu pot donar lloc a tot un bosquet d’arbres del mateix sexe. Artificialment, la propagació es fa a partir d’esqueixos o estaques. L’àlber, com totes les salicàcies, és molt fàcil de propagar d’aquesta manera, cosa que es pot interpretar com una adaptació al seu hàbitat, on són freqüents les riuades que el poden arrencar i trencar.

Creixement Ràpid. No acostuma a viure més de 100 anys.

Usos La seva fusta és groga blanquinosa, elàstica, molt tova i molt poc densa. S’utilitza per a fer caixes d’embalar, llana d’embalar, llumins i pasta de paper. L’àlber s’utilitza molt en jardineria, especialment per la bellesa del seu fullatge, però cal evitar plantar-lo en jardins petits i prop de construccions perquè té unes arrels molt invasores. Existeixen diverses varietats cultivades d’àlber. Per la freqüència amb què és plantada com a ornamental, destaca la varietat pyramidalis, coneguda també com a Populus bolleana. És de port fusiforme i fulles grosses, i les seves branques erectes neixen quasi des de la base del tronc. No se la coneix en estat silvestre.

Distribució natural És originari del centre i el sud d’Europa, l’oest d’Àsia i el nord d’Àfrica. A Catalunya, és l’arbre dominant als boscos de ribera de la terra baixa. No se’l troba a muntanya per sobre dels 1000–1300 m.

On n’hi ha a Manresa? Dins del terme se’l troba a tots els rius i rieres, però les dues millors mostres d’albereda (el bosc d’àlbers) són a la riera de Rajadell; una és a la zona del Xup i l’altra a la desembocadura. Dins del nucli urbà trobem àlbers de la varietat pyramidalis al passeig del Riu, al carrer de Mossèn Jacint Verdaguer, a la plaça de l’Onze de Setembre, als jardins del barri de la Font dels Capellans, al parc de Sant Ignasi... Al Congost hi ha àlbers de la varietat autòctona.

Nom científic Populus x canadensis (= Populus x euroamericana)
Família salicàcies
Altres noms en català xop carolí
Castellà: chopo euroamericano, chopo, álamo. Anglès: hybrid black poplar

Alçària Pot arribar als 30 m i, excepcionalment, als 40 m.

Capçada Ovoide, força ampla i irregular en els exemplars vells, i de densitat mitjana.

Tronc i brancatge El tronc inicialment acostuma a ser recte i molt ramificat. Les ramificacions principals són obertes i robustes. Els branquillons poden ser arrodonits o angulosos, però sempre estan marcats per línies longitudinals. L’escorça és grisenca i llisa quan és jove, però en envellir s’esquerda en sentit longitudinal i es torna bruna i arrugada. Els borrons són estretament cònics, aguts, enganxosos i de color marró vermellós.

Fulles Són caduques, glabres, simples i de disposició alterna. El limbe, verd a les fulles adultes, però de color de coure a les joves, presenta poques diferències entre el revers i l’anvers. És triangular, amb la base truncada o amb lleugera forma de cor, més o menys acuminat, de 7–14 cm de longitud i sovint més ample que llarg. El seu marge és translúcid i presenta petites dents arrodonides. El pecíol fa 3–8 cm de llarg i està lateralment comprimit. Sovint, en el punt de contacte entre pecíol i el limbe hi ha 1 o 2 glàndules vermelloses. Les fulles es tornen de color groc intens a la tardor.

Flors El pollancre del Canadà és una espècie dioica, amb peus masculins i peus femenins. De fet, com que l’espècie és formada per un conjunt de cultivars obtinguts artificialment per hibridació entre la carolina (un pollancre americà) i el pollancre europeu, hi ha cultivars que són clons masculins i cultivars que són clons femenins. Les flors, que no tenen pètals ni sèpals, es disposen en inflorescències laterals penjants de tipus ament que fan 10–15 cm de llarg. Els aments masculins són cilíndrics, força densos i vermellosos. Les flors masculines tenen 25–30 estams d’anteres vermelles. Els aments femenins són verdosos. Les flors femenines tenen un sol pistil amb dos estigmes grocs adossats a l’ovari. La florida té lloc abans que brotin les fulles, des del febrer fins al març. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Fruits Són càpsules ovoides de color verd que s’obren en 2–4 valves i estan agrupades formant raïms. D’abril a maig, quan maduren, alliberen unes llavors minúscules (d’uns 2 mm sense comptar els pèls) que presenten llargs pèls cotonosos. Les masses cotonoses de llavors, que lògicament tan sòls són produïdes pels exemplars femenins, poden ser transportades molt lluny pel vent.

Requeriments físics i químics Necessita sòls humits i poc compactes, i, si és plantat en sòls massa secs, es pot mantenir viu, però creix poc. Viu perfectament en terrenys periòdicament inundats. Tolera malament l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. La resistència a la sequera varia en els diferents cultivars.

Propagació Té lloc, de forma natural, per llavors i per rebrots d’arrel. Ocasionalment també es pot donar a partir de fragments de tija o d’arrel arrossegats per l’aigua. Artificialment, la propagació es fa a partir d’esqueixos o estaques, per tal de mantenir invariables les característiques de cada clon o cultivar.

Creixement Molt ràpid.

Usos La seva fusta és groga blanquinosa, elàstica, molt tova, molt poc densa i molt rica en cel·lulosa. S’utilitza per a fer caixes d’embalar, llana d’embalar, llumins, escuradents i, sobretot, pasta de paper. Existeixen diversos cultivars de pollancre del Canadà que, a causa del seu ràpid creixement, són els arbres que es planten amb més freqüència a les explotacions fusteres de vora els cursos fluvials. S’utilitza també en jardineria, però, per desgràcia, sovint els jardiners planten clons femenins que causen molèsties quan alliberen el borrissol que inclou les llavors.

Distribució geogràfica Amb el nom de pollancre del Canadà es coneix un grup d’híbrids obtinguts a partir del pollancre europeu (Populus nigra) i un pollancre americà, la carolina (Populus deltoides), que va ser introduïda a Europa cap al 1700. Aquests híbrids solen ser més vigorosos que els seus progenitors i presenten caràcters intermedis entre els de les dues espècies que els van originar. Són cultivats a gran part de les regions temperades del món per tal d’explotar-ne la fusta.

On n’hi ha a Manresa? Dins del terme hi ha pollancres del Canadà escampats arreu de les ribes dels rius Cardener i Llobregat, i de la riera de Rajadell. Destaquen les pollancredes fusteres de l’Angle (Llobregat) i de Miralpeix (Cardener) i la que hi ha Viladordis, a tocar de la Sèquia. Dins del nucli urbà destaquen els exemplars de la plaça de Valldaura, els del Congost i els del parc del grup d’habitatges Francesc Cots, situat a la part alta de la carretera de Santpedor. També hi ha pollancres del Canadà als barris de la Font dels Capellans i de la Balconada, a la Piscina Municipal, al carrer de Francesc Moragas...

Nom científic Populus nigra
Família salicàcies
Altres noms en català pollanca, pollanc, poll, polla, xop, clop...
Castellà: chopo, chopo negro, álamo, álamo negro. Anglès: black poplar. Francès: peuplier franc

Alçària No acostuma a superar els 30 m.

Capçada Ovoide, força ampla i irregular, de densitat mitjana.

Tronc i brancatge El tronc inicialment sol ser recte, però amb el temps adopta formes més o menys sinuoses. Acostuma a estar ramificat des de la part baixa. Les ramificacions principals són obertes i robustes. Els branquillons són flexibles, llisos, brillants i de color marró groguenc que passa a gris verdós. L’escorça és grisenca i llisa quan és jove, però aviat s’esquerda en sentit longitudinal i es torna bruna i arrugada. Els borrons són estretament cònics, aguts, enganxosos i de color marró vermellós.

Fulles Són caduques i simples, no presenten pèls i estan en disposició alterna. El limbe és verd per les dues cares, romboïdal o gairebé triangular, més o menys acuminat, i fa 5–8 cm de longitud i una mica menys d’amplada. Té el marge translúcid i regularment serrat amb dents poc marcades que tenen una glàndula a l’àpex. El pecíol fa 2–6 cm de llarg, està lateralment comprimit i té una mica de borrissol quan és jove. Les fulles es tornen de color groc intens a la tardor.

Flors El pollancre és una espècie dioica, amb peus masculins i peus femenins. Les flors, que no tenen pètals ni sèpals, es disposen en inflorescències laterals penjants de tipus ament. Els aments masculins són cilíndrics, força densos, vermellosos i de 4–9 cm de longitud. Les flors masculines tenen 6–25 estams d’anteres vermelles o negroses. Els aments femenins són verdosos i fan 7–15 cm de llarg. Les flors femenines tenen un sol pistil amb dos estigmes adossats a l’ovari. La floració té lloc de febrer a març, abans de la brotada de les fulles. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Fruits Són càpsules ovoides de color verd que s’obren en 2 valves i estan agrupades formant raïms. D’abril a maig, quan maduren, alliberen unes llavors minúscules (d’uns 2 mm sense comptar els pèls) que presenten llargs pèls cotonosos. Les masses cotonoses de llavors, que lògicament tan sols són produïdes pels exemplars femenins, poden ser transportades molt lluny pel vent.

Requeriments físics i químics Necessita sòls humits i poc compactes, i, si és plantat en sòls massa secs, es pot mantenir viu, però creix poc. Viu perfectament en terrenys periòdicament inundats. Tolera malament l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Té lloc, de forma natural, per llavors i per rebrots d’arrel. Ocasionalment també es pot donar a partir de fragments de tija o d’arrel arrossegats per l’aigua. Artificialment, la propagació es fa a partir d’esqueixos o estaques. El pollancre, com totes les salicàcies, és molt fàcil de propagar d’aquesta manera, cosa que es pot interpretar com una adaptació al seu hàbitat, on són freqüents les riuades que el poden arrencar i trencar.

Creixement Ràpid. No acostuma a viure més de 100 anys.

Usos La seva fusta és groga blanquinosa, elàstica, molt tova i molt poc densa. S’utilitza per fer caixes d’embalar, llana d’embalar, llumins, escuradents i pasta de paper. N’existeixen diverses varietats cultivades, entre les quals la més coneguda és la ’Italica’ (també anomenada Populus pyramidalis o Populus nigra var. pyramidalis), coneguda popularment com a pollancre gavatx (en castellà chopo lombardo). Es tracta d’un peu (clon) masculí amb branques erectes i acostades al tronc que formen una capçada fusiforme. Com tots els cultivars, és propagat per esqueixos o rebrots. Probablement es va originar a l’oest d’Àsia. El pollancre gavatx és molt plantat de forma arrenglerada al llarg de carrers i marges de rius.

Distribució geogràfica Com que ha estat una espècie cultivada des de l’antiguitat, es fa molt difícil de precisar-ne amb certesa l’àrea d’origen primitiva. Actualment creix espontàniament a la major part d’Europa, al nord d’Àfrica i al sud-oest d’Àsia. A Catalunya és comú als boscos de ribera i llocs humits, i, fora de les zones més seques, a les terres remogudes dels terraplens. Al domini del bosc de ribera el pollancre conviu sovint amb el pollancre del Canadà (Populus x canadensis), un grup d’híbrids obtinguts a partir del pollancre europeu i un pollancre americà, la carolina (Populus deltoides). El pollancre del Canadà és de fulla més grossa que l’europeu, té un creixement molt ràpid i es planta en fileres per tal d’aprofitar-ne la fusta.

On n’hi ha a Manresa? Creix espontàniament als boscos de ribera i llocs humits, però també als marges de les carreteres que, de fet, sovint també són microambients relativament humits. És especialment abundant als terraplens de l’autopista Manresa–Terrassa i a la carretera de Cardona, a la zona de Miralpeix. Destaca l’individu de grans dimensions que hi ha prop del pont de Sant Francesc. Alguns grans exemplars de pollancre gavatx es poden veure escampats pel regadiu, entre aquests destaca el que hi ha a la pujada Roja. Dins del nucli urbà, el millor exemplar de pollancre gavatx és el que hi ha a la plaça de l’Excursionisme. Recentment, aquesta varietat de pollancre ha estat plantat a la plaça Bages i al carrer de la Concòrdia, prop de can Font de la Serra.

Nom científic Prunus cerasifera cv. ‘Pissardii’ (= Prunus cerasifera cv. ‘Atropurpurea’)
Família rosàcies
Altres noms en català Les varietats que no tenen les fulles de color vermell reben el nom de mirabolaner o mirabolà (Prunus cerasifera).
Castellà: Ciruelo mirobolán, ciruelo rojo. Anglès: cherry plum, myrobalan. Francès: prunier myrobolan

Alçària No sol superar els 8 m.

Capçada Té forma de cúpula irregular i és bastant densa.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ramificar-se a poca alçària, però també hi ha exemplars amb port arbustiu. El brancatge és obert i ascendent, i presenta moltes ramificacions primes, a vegades espinoses. Els branquillons tendres no tenen pèls. L’escorça, de color marró fosc, inicialment és llisa, però quan envelleix presenta esquerdes poc profundes.

Fulles Són caduques i simples, i estan en disposició esparsa. El seu limbe és el·líptic i acabat en punta (acuminat), fa 3–7 cm de llarg i té el marge finament dentat. És lluent a l’anvers i tan sols té pèls a la zona propera al nervi principal del revers. El pecíol fa 8–15 mm de llarg. Presenten un color vermell porpra originat per l’abundància d’uns pigments del grup dels antocians que emmascaren el color verd de la clorofil·la. No canvien de color a la tardor.

Flors Són de color blanc rosat i neixen en gran quantitat abans que surtin les fulles. Acostumen a ser solitàries, però poden formar parelles o trios. Tenen un diàmetre de 2–2,5 cm i els seus pètals fan 8–10 mm de llarg. El seu peduncle mesura al voltant d’1,5 cm de longitud. Presenten 5 sèpals, 5 pètals separats, nombrosos estams i un pistil amb ovari súper. Són pol·linitzades pels insectes. La floració té lloc de març a abril.

Fruits Tenen l’aspecte de prunes (drupes) de 2-3 cm de diàmetre. Quan són madurs, són de color vermell fosc o lleugerament groguenc i són sucosos, però àcids, motiu pel qual són poc apreciats com a aliment. Els fruits maduren a principis d’estiu, però molts exemplars rarament fructifiquen.

Requeriments físics i químics Com que és un arbre una mica exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita, al pla de Bages perd molta fulla en temps de sequera. No tolera massa bé l’ombra, resisteix el fred intens i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Tot i que es pot reproduir per llavors, per tal de mantenir les característiques fulles de color porpra s’ha de propagar vegetativament per rebrots d’arrel, per capficat o per esqueixos. Sovint els arbres que es troben al mercat han estat empeltats sobre varietats més resistents (mirabolaners) que no tenen la fulla de color porpra. En aquest cas, els rebrots basals tenen les fulles verdes i, si es vol mantenir la varietat de fulles vermelles, s’han d’eliminar, tallant-los i enterrant la base del tronc.

Creixement Ràpid.

Usos Juntament amb altres cultivars, com el ‘Nigra’, s’utilitza en jardineria pel color vermell porpra de les seves fulles que destaca molt sobre el fons verd. El mirabolaner s’utilitza per empeltar-hi pruneres.

Distribució geogràfica La prunera de fulles roges és un cultivar que tan sols es troba conreat. El mirabolaner és un espècie originària de l’Iran i de la zona del Caucas.

On n’hi ha a Manresa? A la plaça de la Bonavista, al cementiri, als parcs de Puigterrà i de Sant Ignasi, a l’extrem nord del carrer de la Creu Guixera, als jardins dels barris de la Font dels Capellans i de la Balconada...

Nom científic Prunus domestica ssp. domestica
Família rosàcies
Altres noms en català pruner
Castellà: ciruelo. Anglès: plum. Francès: prunier

Alçària No sol superar els 10 m.

Capçada Té forma de cúpula irregular amb la base propera al terra i és bastant densa.

Tronc i brancatge El tronc és sinuós i acostuma a ramificar-se a poca alçària. Els branquillons presenten pèls quan són joves. L’escorça és llisa i de color marró vermellós inicialment, però en envellir s’esquerda longitudinalment i adquireix un color marró fosc. Els borrons són petits, cònics i aguts.

Fulles Són caduques i simples, i estan en disposició esparsa. El seu limbe és oval o el·líptic i té l’àpex agut, fa 3–8 cm de llarg i té el marge dentat (amb dents petites i irregulars). No té pèls a l’anvers i té un revers més o menys pilós. El seu pecíol fa aproximadament 1 cm de llarg i és pilós i glandulós.

Flors Són de color blanc i neixen en gran quantitat abans que surtin les fulles. Poden ser solitàries, però el més freqüent és que formin parelles o trios. Tenen un diàmetre de 2–2,5 cm i els seus pètals fan aproximadament 1 cm de llarg. El seu peduncle mesura 1–2 cm de longitud. Presenten 5 sèpals, 5 pètals separats, nombrosos estams i un pistil amb ovari súper. Són pol·linitzades pels insectes. La floració té lloc de març a abril.

Fruits S’anomenen prunes. Les prunes són drupes comestibles de gust dolç que poden fer 3–7,5 cm de diàmetre (segons la varietat) i tenen un sol pinyol comprimit. Quan maduren, adopten diferents colors segons la varietat (groc, verd groguenc, vermell, violeta blavós...). Maduren de juliol a setembre.

Requeriments físics i químics És un arbre una mica exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita, però, al pla de Bages, a les obagues i fondalades amb sòl profund, pot viure bé sense ser regat. La seva tolerància a l’ombra és mitjana, resisteix el fred intens i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Es dóna, de forma natural, per llavors i per rebrots d’arrel. La propagació artificial s’acostuma a fer per esqueixos, per rebrots d’arrel o per capficat. Per tal de propagar les varietats amb fruits de bona qualitat, es fan empelts de trossos de branquilló d’aquestes varietats sobre pruneres de varietats més resistents o sobre prunyoners (Prunus domestica ssp. insititia).

Creixement Mitjanament ràpid.

Usos Les prunes es poden menjar fresques, assecades, confitades o en melmelades. Algunes varietats s’usen en la fabricació de diversos licors, entre els quals destaca l’anomenat slivovica (o conyac de pruna), propi de Bòsnia i Herzegovina. Les prunes contenen fins a un 10% de sucre, àcid màlic, àcid cítric i vitamines. Actuen com a laxants suaus. La fusta de prunera, que s’utilitza en torneria, és de color marró vermellós, dura, densa i duradora. Els prunyoners (Prunus domestica ssp. insititia), que tenen els fruits petits (2–3 cm) i àcids i són més o menys espinosos, s’utilitzen com a peus per empeltar pruneres i presseguers.

Distribució geogràfica El Caucas sembla ser la zona originària de la prunera. Cultivada des de molt antic, sembla que va arribar a la Mediterrània al voltant del segle V a.C. a través de Síria i Àsia Menor. Va penetrar més tard cap al centre d’Europa seguint les legions romanes. Actualment, es cultiva a les zones temperades d’arreu del món i en molts indrets s’ha naturalitzat. A Catalunya la trobem ordinàriament cultivada i també subespontània (escapada dels conreus), especialment a les contrades plujoses.

On n’hi ha a Manresa? La trobem cultivada per tot el regadiu i també subespontània en indrets més o menys humits. Dins del nucli urbà, destaca la prunera del carrer de la Font dels Capellans que creix al terraplè de la via del tren. També hi ha pruneres al parc de Puigterrà i a la Culla.

Nom científic: Prunus laurocerasus (= Laurocerasus officinalis)
Família rosàcies
Altres noms en català llorer reial
Castellà: laurel cerezo, lauroceraso, laurel real. Anglès: cherry laurel. Francès: laurier-cerise

Alçària No sol superar els 8 m.

Capçada Té forma de cúpula ovoide irregular i és densa.

Tronc i brancatge Pot tenir port arbori (amb tronc curt) o arbustiu. Presenta moltes ramificacions. L’escorça jove és llisa i grisenca, però s’enfosqueix i s’esquerda en envellir. Presenta lenticel·les horitzontals. Els branquillons són verds.

Fulles Són perennes, simples, coriàcies i glabres, i estan en disposició esparsa. El seu limbe fa 6–15 cm de llargada, i té una forma variable, entre oval i lanceolada. Presenta el marge enter o lleugerament dentat i acaba en una punta curta (és acuminat). És de color verd fosc brillant a l’anvers i d’un verd més pàl·lid i opac al revers. En el revers, prop de la inserció del limbe amb el pecíol, presenten 2–3 glàndules. Tenen un pecíol curt (6–15 mm de longitud) de color verd groguenc. Són verinoses i contenen àcid cianhídric, motiu pel qual quan es trituren fan olor d’ametlles amargants.

Flors Són de color blanc i aromàtiques, i estan reunides en raïms erectes, axil·lars o terminals, que mesuren 6-12 cm de longitud. Tenen un diàmetre d’aproximadament 1 cm i el seu peduncle mesura al voltant de 4 mm de llarg. Presenten 5 sèpals, 5 pètals separats, nombrosos estams i un pistil amb ovari súper. Són pol·linitzades pels insectes. La floració té lloc entre de març a maig.

Fruits Tenen l’aspecte de petites prunes (drupes) ovoides que fan al voltant d’1 cm de llarg i estan disposades formant raïms. Quan són ben madurs, a l’estiu, tenen un color porpra fosc, gairebé negre. Presenten peduncles molt curts i contenen una sola llavor. Són verinosos.

Requeriments físics i químics És un arbre una mica exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita, però al pla de Bages pot viure bé, sense ser regat, en llocs més o menys humits. Tolera bé l’ombra i el fred que pot arribar a fer al pla de Bages, però no les intenses fredorades centreuropees. Pot viure bé en sòls calcaris, però a vegades pateix esgrogueïment per la manca de ferro (Fe2+) causada per l’excés de carbonats.

Propagació Es dóna, de forma natural, per llavors. Artificialment es pot propagar per estaca semillenyosa a l’estiu.

Creixement Mitjanament ràpid.

Usos Tot i que és una planta verinosa (especialment les llavors), de les fulles se n’obté un líquid que s’ha usat en mixtures per a la tos. El principi actiu d’aquest líquid és l’àcid cianhídric, que en dosis elevades és un verí. En petites quantitats, les fulles també s’han utilitzat per aromatitzar la llet bullida. És molt usat en jardineria. Pel fet de suportar bé la poda, resulta adequat per fer tanques i per donar-li formes capritxoses. Existeixen diversos cultivars de llorer-cirer.

Distribució geogràfica És una espècie originària de les valls del Caucas, del litoral meridional del mar Negre i del nord de l’Iran. Es va estendre per Europa mitjançant el cultiu a partir del segle XVI.

On n’hi ha a Manresa? A diferents indrets del barri de la Balconada (carretera del Pont de Vilomara i carrer Josep Guitart) i al cementiri, on hi ha els dos millors exemplars

La majoria de roures del pla de Bages són roures cerrioides (Quercus x cerrioides). Els roures cerrioides provenen de la hibridació natural entre el roure martinenc i el roure de fulla petita. Els roures cerriodes són fèrtils entre ells i amb els roures martinenc (Quercus humilis) i de fulla petita (Quercus faginea), la qual cosa fa que entre els roures que es poden considerar cerrioides hi hagi una gran variabilitat morfològica. De fet, si s’apliqués la definició genètica d’espècie, Quercus faginea i Quercus humilis s’haurien de considerar subespècies d’una mateixa espècie. Per aquests motius, hem optat per descriure els roures martinenc i de fulla petita dins la mateixa fitxa. Els roures cerrioides tenen característiques intermèdies entre les de les dues espècies de les quals provenen i no seran descrits de forma específica. Si no s’indica el contrari, la informació que ve a continuació és vàlida per a les tres espècies.

Roure martinenc
Nom científic Quercus humilis (=Quercus pubescens)
Família fagàcies
Altres noms en català martinenc
Castellà: roble pubescente. Anglès: white oak, downy oak. Francès: chêne blanc

Roure de fulla petita
Nom científic Quercus faginea
Família fagàcies
Altres noms en català roure valencià, reboll de fulla estreta, galer
Castellà: quejigo, roble carrasqueño

Roure cerrioide
Nom científic Quercus x cerrioides
Família fagàcies
Castellà: roble cerrioide

Alçària El roure martinenc pot arribar fins als 25 m i el de fulla petita rarament supera els 15 m.

Capçada En forma de cúpula mitjanament densa.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser sinuós. L’escorça vella és de color marró grisenc i està formada per petites escames rugoses. Els branquillons són prims i estan recoberts d’una curta pilositat grisenca a la part més jove. Els borrons són de color bru grisenc, ovoides i pilosos. Tenen nombroses esquames i fan 4–9 mm de llarg.

Fulles Estan en disposició esparsa i són simples i caduques, però sovint persisteixen seques a l’arbre durant l’hivern. Les fulles dels plançons a vegades es mantenen verdes a l’hivern. L’anvers del limbe de les fulles adultes és verd lluent i no té pèls. Les fulles en formació presenten pilositat a les dues cares. El limbe de les fulles del roure martinenc fa 4-12 cm de llarg i és més o menys tou i sovint obovat. Presenta lòbuls profunds –ordinàriament obtusos– i un revers amb pèls relativament llargs, lanuginosos. Per contra, el limbe de les fulles del roure de fulla petita acostuma a ser ovatolanceolat, fa 3–7 cm de llarg, és rígid i té un revers de color verd pàl·lid amb petits pèls asteriformes que no es perceben amb el tacte i difícilment amb la vista. El seu marge és dentat o presenta petits lòbuls aguts. El pecíol fa 0,5–1,5 cm de llarg en el roure martinenc i 0,5–2 cm en el de fulla petita. És pilós en les dues espècies. A la tardor les fulles es tornen primer grogues i, finalment, adquireixen un color marró vermellós.

Flors Són unisexuals, petites i molt simplificades. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines. Les femenines són piloses i de color verd grisenc, tenen 3–4 estils rosats en el roure martinenc i 4 en el de fulla petita, estan envoltades per un involucre, fan al voltant de 3 mm de llarg i són solitàries o es troben en grups poc nombrosos. Les flors masculines tenen un periant format per lòbuls obtusos –4–8 en el roure martinenc i 5–6 en el de fulla petita– i un nombre variable d’estams. Es disposen en inflorescències laterals penjants de tipus ament que tenen un color daurat pàl·lid i fan 3–10 cm de llarg en el roure martinenc i 2–7 cm en el de fulla petita. La pol·linització té lloc mitjançant el vent. La floració es produeix d’abril a maig.

Fruits El fruit és una núcula que s’anomena gla o aglà (bellota en valencià i ribagorçà). De jove és verd i quan madura es torna marró. Les glans tenen una forma més o menys ovoide, són amargants i estan recobertes a la base per una mena de caputxó dur i escamós que s’anomena cúpula. La cúpula és més o menys pilosa. Les glans maduren d’octubre a novembre i són disseminades sobretot per un ocell, el gaig (Garrulus glandarius), que, mentre hi ha glans madures, les va enterrant d’una en una i separades per tenir una reserva d’aliment.

Requeriments físics i químics Resisteixen el fred intens, toleren mitjanament bé l’ombra i són indiferents a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. El roure martinenc és lleugerament més exigent que el de fulla petita pel que fa a l’aigua, però tots dos roures viuen perfectament bé en indrets del pla de Bages que no siguin especialment àrids.

Propagació Per llavors.

Creixement Lent. Poden arribar a viure 500-600 anys.

Usos La fusta dels roures és molt dura i molt densa, de color groc marronós i força resistent a l’aigua. Té aplicacions en fusteria (xapes), ebenisteria, escultura, torneria (bótes), construcció (paviments, travesses de ferrocarril, parquets i, antigament, bigues) i fabricació d’embarcacions . Com que els exemplars aptes per a l’explotació industrial –grossos i de troncs llargs i més o menys rectes– de les espècies aquí tractades actualment són molt rars, el més freqüent és que la seva fusta s’utilitzi com a llenya, que és de molt bona qualitat. Les glans són un aliment molt bo per al bestiar i l’escorça conté tanins útils per adobar pells.

Distribució geogràfica El roure martinenc és originari d’Àsia Menor i de la meitat sud d’Europa –creix espontàniament des del nord de França fins a Creta–, mentre que el roure de fulla petita tan sols es troba a la major part de la península Ibèrica –però no a les zones més àrides, ni a les més humides, ni a la meitat est de Catalunya– i a determinades àrees del Marroc i d’Algèria. A la península Ibèrica, el roure martinenc creix espontàniament a les zones relativament poc àrides de Catalunya, al nord-est d’Aragó i al País Basc i zones properes. El roure cerrioide és un arbre estrictament ibèric que tan sols es troba a les zones de contacte entre l’àrea de distribució del roure de fulla petita i la del roure martinenc. Al pla de Bages es rar trobar roures de fulla petita “purs” i es creu que els roures cerriode i martinenc, juntament amb les alzines, serien els arbres dominants a la vegetació potencial, però actualment tan sols queden petits retalls de roureda.

On n’hi ha a Manresa? A totes les àrees boscoses del terme. Destaquen les rouredes amb aurons negres de la zona del Suanya i de l’obaga dels Corrons, i també la de l’entorn del torrent de les Marcetes i la de l’Oller. Dins del municipi hi ha diversos roures grossos. El que aquí s’il·lustra és a tocar de la font de l’Arrel, prop del Suanya. Dins la ciutat els roures són rars. N’hi ha alguns al carrer Tres Roures, al parc de Puigterrà i al carrer Josep Guitart de la Balconada. El retallet de roureda més proper a la ciutat es pot veure des de la zona del passeig del Riu, és a l’obaga de Santa Caterina, prop de la via del tren de la RENFE.

Nom científic Quercus ilex
Família fagàcies
Altres noms en català Els noms carrasca, carrascla, alzina carrasca, aglaner, aglanera i belloter, entre d’altres, fan referència a la subespècie ballota. Els botànics, per referir-se específicament a la subespècie ilex, fan servir els termes alzina vera, alzina de fulla gran i alzina de fulla llarga. Al Bages, el mot alzina s’aplica indistintament a les dues subespècies d’alzina i als seus híbrids. Aulina és un sinònim d’alzina que s’utilitza al nord-est de Catalunya, on les alzines són sempre de la subespècie ilex.
Castellà: encina, carrasca. Anglès: holm oak. Francès: chêne vert

Alçària Rarament supera els 20 m. L’alzina vera acostuma a fer-se més alta que la carrasca.

Capçada És ampla i densa, amb forma de cúpula hemisfèrica en els exemplars que viuen aïllats.

Tronc i brancatge El tronc es ramifica a poca alçada del terra. L’escorça vella és de color marró fosc, clivellada, dura i gruixuda. Els branquillons són prims i estan recoberts d’una pilositat grisenca i llanosa a la part més jove. Els borrons fan 2–4 mm de llarg, són pilosos i de color bru grisenc, i tenen forma ovoide.

Fulles Són perennes i de consistència semblant al cuiro (coriàcies). Estan en disposició esparsa. La forma, els marges i les dimensions de les fulles poden variar molt, fins i tot en un mateix exemplar: des de formes amplament el·líptiques fins a lanceolades, des de marges pràcticament enters fins a marges amb abundància de petites dents poc espinoses, des de 2 a 9 cm de longitud i des d’1,5 a 4 cm d’amplada. Presenten 5–14 parells de nervis laterals i el pecíol fa 3–10 mm de llarg. S’observen diferències importants entre les fulles de les dues subespècies. A l’alzina vera les fulles són més o menys lanceolades, de 4–9 cm de longitud i de 2–4 cm d’amplada. Tenen l’anvers de color verd fosc, lluent i pràcticament sense pèls, i el revers grisenc, amb pilositat densa o laxa. Presenten de 7–14 parells de nervis laterals, el pecíol relativament llarg (3–10 mm de longitud) i les estípules estretes i densament piloses. A la carrasca les fulles són més o menys el·líptiques i normalment més petites que les de l’alzina vera (1,5–4 cm de llarg per 1–2,5 cm d’ample), tenen l’anvers de color verd grisenc a causa de la presència de pèls curts i el revers gris i densament pilós. Presenten de 5–8 parells de nervis laterals, el pecíol relativament curt (3–6 mm de longitud) i les estípules membranoses, més amples i menys piloses –gairebé no tenen pèls– que les de l’alzina vera.

Flors Són unisexuals, petites i molt simplificades. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines. Les femenines són piloses i de color verd grisenc, tenen 4 estils rosats, estan envoltades per un involucre, fan al voltant de 3 mm de llarg i són solitàries o es troben en grups poc nombrosos. Les flors masculines tenen un periant format per 4–7 lòbuls obtusos i un nombre variable d’estams. Es disposen en inflorescències laterals penjants de tipus ament de color daurat pàl·lid i de 3–8 cm de longitud. La pol·linització té lloc mitjançant el vent. La floració es produeix d’abril a maig.

Fruits El fruit és una núcula que s’anomena gla o aglà (bellota en valencià i ribagorçà), de jove és verd i es torna marró quan madura. Les glans tenen una forma més o menys ovoide i estan recobertes a la base per una mena de caputxó dur i escamós que s’anomena cúpula. Les glans de la carrasca tenen sabor més o menys dolç i són comestibles, mentre que les de l’alzina vera són amargants. Les glans maduren d’octubre a novembre i són disseminades sobretot per un ocell, el gaig (Garrulus glandarius), que, mentre hi ha glans madures, les va enterrant d’una en una i separades per tenir una reserva d’aliment.

Requeriments físics i químics Tolera bastant bé l’ombra i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. És poc exigent pel que fa a l’aigua, però no tolera les glaçades intenses (temperatures inferiors a –10ºC) i persistents. Durant la fredorada del gener de 1985, al pla de Bages moltes alzines van ser afectades pel fred (assecament de fulles, aixecament de l’escorça), però no van morir.

Propagació Per llavors i, artificialment, a partir de rebrots basals.

Creixement Lent. Pot viure de 700 a 800 anys –1000 segons alguns autors.

Usos La fusta de l’alzina és molt dura i molt densa, de color ocre vermellós pàl·lid i força resistent a l’aigua. Actualment s’utilitza bàsicament com a llenya i per fer carbó, aplicacions per les quals és d’una qualitat excel·lent. També té aplicacions en torneria i fusteria (mànecs d’eines, ribots i garlopes de fuster...) i construcció (parquets resistents). Les glans són un aliment molt bo per al bestiar. A les deveses extremenyes i andaluses les glans serveixen per alimentar els porcs ibèrics, famosos pels seus pernils exquisits. Si els porcs ibèrics no mengen glans, els seus pernils no són tan bons. És un arbre força usat en jardineria a la regió Mediterrània.

Distribució geogràfica És una espècie mediterrània que forma boscos, els alzinars, on és l’espècie arbòria dominant. L’alzina vera és pròpia de contrades mediterrànies marítimes humides i subhumides, mentre que la carrasca ho és d’àrees mediterrànies continentals i meridionals de la península Ibèrica i també del Magrib. Al Bages, es creu que les alzines juntament amb els roures (Quercus x cerrioides i Quercus humilis) serien els arbres dominants a la vegetació potencial, però actualment tan sols queden alzinars extensos als parcs naturals de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. A la major part del Bages, la majoria d’alzines s’han de considerar híbrides entre l’alzina vera i la carrasca, pels seus caràcters intermedis entre les dues subespècies. A l'extrem sud, però, predominen les alzines amb caràcters d'alzina vera. La diferència entre els dos tipus principals d’alzinar que hi ha a Catalunya, l’alzinar litoral o amb marfull i el carrascar, radica en el tipus d’alzina que hi domina (carrasca al carrascar i alzina vera a l’alzinar litoral) i també en el fet que l’alzinar litoral és molt més ric en espècies d’arbustos i hi abunden les lianes. A Manresa, dels dos únics retallets d’alzinar ben conservat que hi ha, un, el dels Corrons, situat sobre un vessant rocós encarat al sud, es pot considerar un carrascar, però l’altre, el del cingle de Roca Tinyosa, prop de les Marcetes, situat sobre un vessant rocós encarat a l’est, és clarament un alzinar amb marfull.

On n’hi ha a Manresa? A totes les àrees boscoses del terme –destaca, per les grans dimensions d’algunes de les seves alzines, l’alzinar de les Marcetes– i, dins de la zona urbana, a can Font de la Serra, als parcs de Sant Ignasi, de Puigterrà i de l’Agulla, a la plaça de la Independència, a la cruïlla entre el passeig de Pere III i el carrer d’Àngel Guimerà, al carrer Arquitecte Montagut de la Font dels Capellans, al Congost...

Nom científic Robinia pseudoacacia
Família papilionàcies (=fabàcies). Antigament el grup de les papililonàcies es considerava una subfamília dins de la família de les lleguminoses.
Altres noms en català acàcia, acàcia falsa, acàcia blanca
Castellà: robinia, acacia común. Anglès: black locust. Francès: faux acacia

Alçària No acostuma a superar els 25 m.

Capçada És ampla i de forma irregular. Té una densitat mitjana, però en algunes varietats de jardineria és molt densa.

Tronc i brancatge El tronc és recte i sovint bifurcat. Les branques són tortuoses i els branquillons no tenen pèls i són de color marró vermellós, espinosos i angulosos. L’escorça, a la maduresa, és de color marró grisenc, gruixuda i profundament esquerdada. Els borrons queden amagats en el punt d’inserció del pecíol, on pot haver-hi 2 espines triangulars a cada costat.

Fulles Són caduques i compostes imparipinnades, fan 15–35 cm de llarg, tenen 7–25 folíols i estan en disposició alterna. Els folíols fan de 3–4 cm de llarg, són el·líptics o ovats i tenen el marge enter, pèls tan sols al nervi central del revers i un peciòlul curt (3–5 mm). Estan disposats de forma més o menys oposada i són de color verd fort lleugerament blavenc a l’anvers i d’un color una mica més pàl·lid i grisenc al revers. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors Estan agrupades en raïms penjants de 15–20 cm de longitud. Cada raïm té 15–25 flors papilionàcies d’1,5–2 cm d’amplada que són blanques, amb una taca groga a la base de l’estendard, i molt oloroses. Són pol·linitzades pels insectes. La floració té lloc d’abril a juny.

Fruits Són llegums penjants, de 5–10 cm de llargada i 0,9–1,2 cm d’amplada, amb beines coriàcies i aplanades. Són de color marró vermellós a la maduresa i, quan s’obren, alliberen 4–10 llavors de color marró fosc amb forma de ronyó. Maduren a la tardor i persisteixen a l’arbre tot l’hivern.

Requeriments físics i químics Tan sols arriba a fer-se grossa quan no li falta l’aigua, però, gràcies al seu potent sistema radicular, sol resistir bé la sequera. No tolera massa bé l’ombra, resisteix el fred intens i en sòls calcaris sovint pateix esgrogueïment per manca de ferro (Fe2+) causada per l’excés de carbonats. Té nòduls a les arrels amb bacteris simbiòtics fixadors de nitrogen que fan que estigui ben adaptada per viure en sòls pobres en aquest element .

Propagació Es dóna, de forma natural, per llavors i rebrots radicals.

Creixement Ràpid. No acostuma a viure més de 200 anys.

Usos La seva fusta, de color groc grisenc pàl·lid que s’enfosqueix, és objecte d’una explotació important. És dura i de mitjana o alta densitat, resisteix bé la immersió, es treballa fàcilment i és un bon combustible. S’utilitza en torneria, en construcció de paviments i embarcacions, i també per confeccionar mànecs d’eines, tanques, mobiliari robust, etc. Com que té un sistema radicular potent i es propaga per rebrots radicals, es planta per contenir terres de talussos i terraplens. Les flors es poden menjar crues, produeixen una mel excel·lent i són utilitzades per preparar dolços i infusions. Les llavors són molt dures i s’han utilitzat per fer rosaris i collarets. L’escorça, les fulles i, sobretot, les llavors són molt tòxiques perquè contenen fitotoxines i glicòsids que alteren els teixits, paralitzen el sistema nerviós i aglutinen els glòbuls vermells. La robínia és un arbre molt utilitzat en jardineria, amb un gran nombre de varietats de cultiu que tenen diferents ports, tipus de fulles i colors de les flors.

Distribució geogràfica És originària de l’est dels EUA i va ser introduïda a Europa amb finalitats ornamentals al 1601 per J. Robin, encarregat del jardí botànic del rei de França. Actualment és una planta naturalitzada a la major part d’Europa. A Catalunya la trobem naturalitzada a l’estatge muntà i a les contrades mediterrànies més o menys humides, principalment en llocs humits, com ara fonts, torrenteres i boscos de ribera.

On n’hi ha a Manresa? Al Congost, a la plaça de Catalunya, al parc de Sant Ignasi, al carrers de la Font del Gat, de Sant Llàtzer i d’Oleguer Miró, al parc de Puigterrà... Els exemplars més vells són a l’avinguda de la Pirelli.

Nom científic Salix babylonica
Família salicàcies
Altres noms en català esmai, plorador, ploradora
Castellà: sauce llorón. Anglès: chinese weeping willow. Francès: saule pleureur.

Alçària No acostuma a superar els 15 m.

Capçada És densa i té forma hemisfèrica i port pèndul.

Tronc i brancatge El tronc és gruixut i sinuós, sovint doblegat. Les branques estan corbades cap avall. Les branques joves són primes, flexibles i penjants, de tal manera que sovint arriben a tocar a terra amb el seu extrem apical. Els borrons són ovoides i aguts, amb una única escama que els cobreix com una caputxa. L’escorça dels branquillons és lluent i de color marró vermellós o groguenc, mentre que l’escorça vella és de color marró fosc amb solcs longitudinals.

Fulles Són caduques i simples, i estan en disposició esparsa. El seu limbe mesura 8–15 cm de llarg, és estretament lanceolat i molt acuminat, i té el marge finament serrat. És de color verd clar a l’anvers i verd grisenc al revers. La nervació és molt aparent. Tan sols el curt pecíol (3–5 mm de llarg) presenta una mica de pilositat. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Flors El desmai és una espècie dioica, amb peus masculins i peus femenins. Les flors, que no tenen pètals ni sèpals, es disposen en inflorescències laterals penjants, cilíndriques i corbades de tipus ament. Els aments masculins són groguencs i mesuren uns 4 cm de llargada. Els aments femenins són verdosos i fan uns 2 cm de llarg. Les flors masculines tenen 2 estams i les femenines 1 pistil amb 2 estigmes. La floració es produeix de març a maig juntament amb la brotada de les fulles. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.

Fruits Són càpsules còniques i glabres que estan agrupades formant espigues. De maig a juny, quan maduren, alliberen unes llavors minúscules que presenten llargs pèls cotonosos. Les masses cotonoses de llavors, que lògicament tan sols són produïdes pels exemplars femenins, poden ser transportades molt lluny pel vent.

Requeriments físics i químics Necessita sòls humits i poc compactes, i, si és plantat en sòls massa secs, es pot mantenir viu, però creix poc. Viu perfectament en terrenys periòdicament inundats. Tolera malament l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Té lloc, de forma natural, per llavors. Ocasionalment també es pot donar a partir de fragments de tija o d’arrel arrossegats per l’aigua. Artificialment la propagació es fa a partir d’esqueixos o estaques. El desmai, com totes les salicàcies, és molt fàcil de propagar d’aquesta manera, cosa que es pot interpretar com una adaptació al seu hàbitat, on són freqüents les riuades que el poden arrencar i trencar.

Creixement Ràpid. No sol viure més de 100 anys.

Usos Pel seu port pèndul, és molt plantat en parcs i jardins, especialment al costat d’estanys i cursos d’aigua. Existeixen diverses varietats cultivades de desmai i molts dels desmais considerats Salix babylonica són en realitat Salix x sepulcralis (=Salix chrysocoma), un grup d’híbrids obtingut per la hibridació entre Salix babylonica i Salix alba. La majoria de cultivars són clons femenins. Les fulles de Salix x sepulcralis romanen molt temps a l’arbre abans de caure. Salix alba, el salze blanc, és un arbre autòcton propi dels boscos de ribera europeus que s’assembla al desmai, però se’n diferencia clarament pel seu port no pèndul i per la pilositat blanca que presenta el revers de les seves fulles.

Distribució geogràfica És un arbre de ribera originari de l’Àsia central que va ser introduït a Europa al segle XVIII. Actualment es cultiva com a arbre ornamental a totes les zones de clima temperat del món.

On n’hi ha a Manresa? Els millors exemplars són a la plaça de Prat de la Riba (els Dolors) i a la plaça de l’Onze de Setembre. També n’hi ha al barri de la Font dels Capellans, al parc de l’Agulla, a les cases de la Sagrada Família (ctra. del Pont de Vilomara)... El salze blanc és present a les ribes dels rius i rieres del terme.

Nom científic Sophora japonica
Família papilionàcies (=fabàcies). Antigament el grup de les papililonàcies es considerava una subfamília dins de la família de les lleguminoses.
Altres noms en català acàcia del Japó
Castellà: sófora, acacia del Japón, árbol de las pagodas. Anglès: japanesse pagoda tree. Francès: sophora du Japon

Alçària Normalment no sobrepassa els 10 m, però pot arribar als 25 m.

Capçada És densa i té forma de cúpula ampla i irregular.

Tronc i brancatge El tronc és sinuós i, en envellir, presenta freqüentment uns bonys estranys que el caracteritzen. Les branques velles són sinuoses i algunes formes cultivades presenten les branques caigudes. Els borrons queden amagats en el punt d’inserció del pecíol. L’escorça vella és de color marró grisenc, amb nombroses esquerdes longitudinals.

Fulles Són caduques i compostes imparipinnades, fan 15–25 cm de llarg, tenen 7–17 folíols i estan en disposició alterna. Els folíols fan 3–5 cm de llarg i 2–2,5 cm d’ample, són ovats o ovatolanceolats i aguts, tenen el marge enter, una mica de pèl al revers i un peciòlul curt (3–5 mm). Estan disposats de forma oposada i són de color verd fosc brillant a l’anvers i de color verd blavenc al revers. A la tardor, les fulles prenen tonalitats grogues abans de caure. Contenen substàncies tòxiques, com tot l’arbre.

Flors Estan agrupades en inflorescències (panícules) erectes terminals de 15–30 cm de longitud. Cada panícula té nombroses flors papilionàcies, d’1–1,5 cm d’amplada, que són de color crema i molt oloroses. La floració té lloc a mitjan estiu.

Fruits Són llegums peciolats i penjants de 5–10 cm de longitud i uns 0,8 cm d’amplada, de beines carnoses i ondulades, amb fortes constriccions entremig de les llavors. Són de color marró quan són madurs i contenen 2–5 llavors rodones i negres. Els fruits maduren a la tardor i es mantenen a l’arbre força temps després de caure les fulles.

Requeriments físics i químics És una mica exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita, no tolera gaire bé l’ombra i resisteix el fred que pot arribar a fer al pla de Bages, però no les intenses fredorades centreuropees. Té nòduls a les arrels amb bacteris simbiòtics fixadors de nitrogen que fan que estigui ben adaptada per viure en sòls pobres en aquest element.

Propagació Es dóna, de forma natural, per llavors. Les varietats cultivades es propaguen mitjançant l’empelt sobre individus obtinguts per llavor.

Creixement Ràpid.

Usos La seva fusta, dura i resistent, és utilitzada en ebenisteria. Els borrons, les flors, els fruits i l’escorça contenen un colorant groc que s’ha usat per fer tincions. És força utilitzada en jardineria i n’existeixen diverses varietats cultivades. És particularment decoratiu el cultivar ‘Pendula’, que presenta un port semblant al del desmai.

Distribució geogràfica És originària del nord-est de la Xina i de Corea, on viu en boscos temperats caducifolis. Va ser introduïda a Europa a mitjan segle XVIII.

On n’hi ha a Manresa? Al passeig de Joan Miró i als carrers de Dante i de Balmes

TIL·LER DE FULLA GRAN, TIL·LER DE FULLA PETITA I TIL·LER D’HOLANDA

El til·ler d’Holanda prové de la hibridació natural del til·ler de fulla gran amb el til·ler de fulla petita i aquestes dues darreres espècies de til·lers són força semblants. Per aquests dos motius, hem optat per tractar-les a la mateixa fitxa juntament amb el producte de la seva hibridació. A continuació ve una descripció dels til·lers de fulla petita i de fulla gran. Els til·lers d’Holanda tenen característiques intermèdies entre les de les dues espècies de les quals provenen i presenten un variabilitat morfològica important.

Til·ler de fulla gran
Nom científic Tilia platyphyllos
Família tiliàcies
Altres noms en català til·ler, tell, tell de fulla gran, tell de llei, til·lera, tillol
Castellà: tilo, tilo de hoja grande. Anglès: large-leaved lime, large-leaved linden. Francès: tilleul à grandes feuilles

Til·ler de fulla petita
Nom científic Tilia cordata
Família tiliàcies
Altres noms en català tell de fulla petita, tellera, tella, tell bord, farot
Castellà: tilo, tilo de hoja pequeña. Anglès: small-leaved lime, small-leaved linden. Francès: tilleul sauvage

Til·ler d’Holanda
Nom científic Tilia x vulgaris
Família tiliàcies
Altres noms en català tell d’Holanda
Castellà: tilo común o europeo. Anglès: common lime, common linden. Francès: tilleul de Hollande

Alçària El til·ler de fulla gran no sol superar els 40 m i el de fulla petita no acostuma a sobrepassar els 30 m.

Capçada Ovoide, en forma de cúpula estreta i amb branques ascendents. El fullatge del til·ler de fulla gran acostuma a ser més dens que el del de fulla petita.

Tronc i brancatge El tronc generalment és recte. L’escorça, que quan és jove és llisa i grisenca, en envellir presenta fissures longitudinals, estretes i poc fondes. Les branques principals es disposen radialment respecte el tronc i es dobleguen cap amunt. En el til·ler de fulla gran els branquillons tendres i el borrons són pubescents, mentre que en el til·ler de fulla petita no presenten pèls.

Fulles Són caduques i simples, i estan en disposició esparsa. El limbe mesura 6–15 cm de llarg en el til·ler de fulla gran i 3–10 cm de llarg en el de fulla petita. És més o menys asimètric, té forma arrodonida amb la base en forma de cor (cordada) i l’àpex acabat bruscament en punta (acuminat). Presenta el marge dentat i la nervació palmada. L’anvers és de color verd fosc mat i, tan sols en el cas del til·ler de fulla gran, lleugerament pubescent. El revers del til·ler de fulla petita és de color verd clar, presenta pubescència densa –especialment sobre els nervis– i feixos de pèls blanquinosos a l’axil·la dels nervis. El revers del til·ler de fulla petita, en canvi, és de color verd blavenc i els únics pèls que acostuma a presentar són rogencs i formen part dels feixos que broten de l’axil·la dels nervis. El pecíol en el cas del til·ler de fulla gran és pubescent i fa 2–4,5 cm de llarg, mentre que, en el cas del de fulla petita, no presenta pèls i té una llargada de 2,5–3,5 cm. Les fulles es tornen de color groc ataronjat a la tardor.

Flors Són de color blanc groguenc i aromàtiques. Tenen 5 sèpals –d’uns 6 mm en el til·ler de fulla gran i més petits en el de fulla petita–, 5 pètals –d’uns 8 mm en el til·ler de fulla gran i més petits en el de fulla petita–, nombrosos estams i 1 pistil. Estan agrupades en inflorescències (cimes) penjants que tenen un peduncle llarg amb una bràctea allargada soldada que és membranosa i de color verd pàl·lid quan és tendra. Les inflorescències de til·ler de fulla gran tenen 2–7(9) flors, són penjants i queden cobertes pel fullatge, en canvi, les del til·ler de fulla petita tenen 4–15 flors i sobresurten per damunt el fullatge. Són pol·linitzades per insectes. La floració té lloc de maig a juliol. El til·ler de fulla petita floreix 10 o 12 dies més tard que el de fulla gran.

Fruits Són càpsules ovoides i acabades en punta que tenen 5 costelles –ben marcades en el cas del til·ler de fulla gran, poc en el de fulla petita– i fan uns 10 mm de diàmetre en el til·ler de fulla gran i uns 6 en el de fulla petita. Les càpsules del til·ler de fulla gran són pubescents, mentre que les del de fulla petita no tenen pèls. Estan agrupades en infructescències que presenten una bràctea membranosa que n’afavoreix la dispersió mitjançant el vent. Maduren a la tardor.

Requeriments físics i químics Les dues espècies són bastant exigents pel que fa a la humitat del sòl, toleren mitjanament bé l’ombra, resisteixen perfectament les temperatures baixes i són indiferents a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Mitjançant llavors i, artificialment, per esqueixos i per rebrots basals.

Creixement Ràpid. Poden viure entre 700 i 800 anys.

Usos Són molt plantats com a arbres ornamentals. De les flors seques se n’obté la til·la que s’utilitza per fer infusions tranquil·litzants. Les abelles amb el seu nèctar fabriquen una mel d’excel·lent qualitat. La fusta dels til·lers és de color groc pàl·lid vermellós, molt tova i de densitat molt baixa. S’utilitza en ebenisteria, escultura, artesania (formes de calçat), torneria (rodets per a bobines) i fabricació d’instruments musicals.

Distribució geogràfica Són espècies pròpies dels boscos caducifolis humits d’Europa. El til·ler de fulla gran té una distribució més meridional que el de fulla petita. Al Bages, el til·ler de fulla gran creix espontàniament a les canals humides de Montserrat i el parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

On n’hi ha a Manresa? Hi ha un parell d’exemplars de til·ler de fulla petita davant de l’església de Crist Rei, dos més al parc de Sant Ignasi i un a la plaça Catalunya. Hi ha til·lers de fulla gran a la plaça Catalunya (pocs) i al parc de l’Agulla, però la majoria de til·lers de Manresa són til·lers d’Holanda. D’aquests til·lers n’hi ha a les places de Sant Domènec, de Catalunya i d’Anselm Clavé; al Casino, al carrer Lluís Argemí de Martí, al carrer Carrasco i Formiguera..

Nom científic Tilia tomentosa (=Tilia argentea)
Família tiliàcies
Altres noms en català tell argentat
Castellà: tilo plateado. Anglès: silver lime, silver linden

Alçària Rarament supera els 30 m.

Capçada És densa, ampla, cònica o en forma de cúpula, amb branques ascendents.

Tronc i brancatge El tronc generalment és recte. L’escorça, que quan és jove és de color gris verdós i força llisa, en envellir presenta fissures longitudinals, fines i poc fondes. Les branques principals apareixen a poca alçada, es disposen de forma radial i normalment són ascendents. El branquillons tendres són blanquinosos perquè estan recoberts per una densa pilositat blanca. Els borrons són verds i pubescents.

Fulles Són caduques i simples. Estan en disposició esparsa i mesuren 6–12 cm de llarg per aproximadament el mateix d’ample. El limbe té forma arrodonida amb la base en forma de cor (cordada) i l’àpex acabat bruscament en punta (acuminat). Presenta el marge dentat i la nervació pennada. Té l’anvers de color verd i lleugerament pubescent, mentre que el revers és argentat a causa de la presència d’una densa pilositat blanca. Per aquest motiu, les fulles produeixen reflexos vistosos quan són mogudes pel vent. El pecíol és pubescent i fa 2–3,5 cm de llarg. A la tardor, les fulles adquireixen coloracions que van del groc al taronja.

Flors Són de color blanc groguenc i aromàtiques. Tenen 5 sèpals, 5 pètals, nombrosos estams i 1 pistil. Estan agrupades en inflorescències (cimes) penjants de 5–10 unitats que tenen un peduncle llarg amb una bràctea allargada soldada que és membranosa i pubescent. Són pol·linitzades per insectes. La floració té lloc de juny a juliol.

Fruits Són càpsules ovoides i acabades en punta que fan 6-9 mm de llarg. Són pubescents i tenen 5 costelles. Estan agrupades en infructescències amb una bràctea membranosa que n’afavoreix la dispersió mitjançant el vent. Maduren a l’octubre.

Requeriments físics i químics Per viure bé necessita sòls humits, però és l’espècie de til·ler més ben adaptada a la sequedat. Tolera mitjanament bé l’ombra, resisteix el fred intens i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Mitjançant llavors. Es pot empeltar sobre altres espècies de til·ler.

Creixement Ràpid.

Usos És sovint plantat com a arbre ornamental. A diferència del que succeeix amb altres espècies de til·ler, les flors del til·ler argentat no són medicinals.

Distribució geogràfica És una espècie originària dels Balcans, Hongria, Ucraïna i Turquia, on creix espontàniament en terrenys accidentats i boscos oberts.

On n’hi ha a Manresa? A les places de Catalunya i d’Anselm Clavé, als parcs de Sant Ignasi i de l’Agulla, i al carrer d’Àngel Guimerà, davant l’església de Crist Rei. El millor exemplar és al parc del Casino.

Nom científic Trachycarpus fortunei (= T. excelsus; Chamaerops excelsa; C. fortunei)
Família arecàcies
Altres noms en català traquicarp
Castellà: palmito elevado, traquicarpo. Anglès: hemp palm. Francès: palmier chanvre

Alçària Rarament supera els 10 m. Algun exemplar ha arribat fins als 15 m.

Capçada És de forma esfèrica i fa força ombra.

Tronc És recte i cilíndric. Està recobert de les restes de les fulles mortes i d’una espessa xarxa de llargues fibres de color marró fosc, motiu pel qual sovint sembla que la base del tronc sigui més prima que la part superior. No es ramifica i, com en totes les palmeres, un cop format no creix de gruix.

Fulles Són grosses i palmades, amb el limbe rodó i amb forma de ventall de fins a 1’4 m de diàmetre –sovint més petit. Els nombrosos segments foliars en què està dividit el limbe són llargs, estrets, aguts, una mica aspres al tacte i amb tendència a corbar-se cap avall. Són de color verd fosc brillant –de vegades amb el revers més pàl·lid– i convergeixen a l’extrem d’un llarg pecíol –de 0,5 m a 1,5 m de longitud– més o menys recobert d’un borrissol vermellós, amb els marges finament dentats i amb la base coberta de fibres.

Flors La palmera excelsa és una espècie dioica, amb peus masculins i peus femenins. Les flors són nombroses, petites, grogues i oloroses, i tenen 3 sèpals i 3 pètals. Es disposen agrupades en espàdixs –inflorescències característiques de les palmeres– més o menys erectes d’aproximadament 60 cm de llarg. La floració té lloc a la primavera.

Fruits Són drupes carnoses, esfèriques o amb forma de ronyó, d’1–1,5 cm de longitud i de color negre blavenc. Maduren entre la tardor i l’hivern. Cada fruit té un sol pinyol de closca molt dura.

Requeriments físics i químics És poc exigent pel que fa a l’aigua, tolera l’ombra i és la palmera que suporta temperatures més baixes. L’afecten poc les fredorades manresanes que malmeten altres espècies de palmeres. És indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Per llavors que tarden un mínim de 3 mesos a germinar.

Creixement Lent.

Usos S’utilitza molt en jardineria pel seu port i perquè és la palmera que millor suporta el fred. Es pot cultivar en torreta i tolera bé el trasplantament.

Distribució geogràfica És originària del centre i l’est de la Xina. Va ser introduïda a Europa al segle XIX.

On n’hi ha a Manresa? Els millors exemplars són al jardí exterior del cementiri, a la plaça d’Espanya i a la plaça de la Bonavista, a tocar de l’estàtua de la Ben Plantada. També n’hi ha a la plaça de la Creu.

Nom científic Ulmus minor (=U. campestris, U. carpinifolia)
Família ulmàcies
Altres noms en català om negre, olm, orm, almudella
Castellà: olmo, álamo negro. Anglès: elm. Francès: orme

Alçària No sol superar els 30 m.

Capçada És densa i de forma ovoide irregular.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser recte i força ramificat. Les branques són erectes i els branquillons és disposen regularment en dos rengles oposats (són dístics). Són prims i acostumen a ser lluents i llisos, però no es estrany que presentin costelles longitudinals de suro més o menys gruixudes. Tan sols presenta pilositat la seva part més jove. L’escorça és llisa i de color marró grisenc quan és jove, però es torna molt fissurada i negrosa en envellir. Els borrons són petits ovoides i aguts, i presenten nombroses escames piloses de color marró fosc.

Fulles Són caduques i simples, i estan en disposició esparsa –alterna concretament. El seu limbe fa 3–12 cm de longitud per 2–5 cm d’amplada, té forma ovada o el·líptica, és gruixut i marcadament asimètric a la base, i acaba bruscament en una curta punta a l’àpex. Els seu marge és doblement dentat, amb dents en general obtuses, les més grans retallades per les petites. L’anvers és glabre, però aspre al tacte, de color verd fosc brillant. En el revers, que és més clar que l’anvers i presenta pilositat, destaquen 10–13 parells de nervis secundaris força rectes i paral·lels. El pecíol és curt, de (3) 5–12 mm de longitud, i lleugerament pubescent. El limbe pot presentar diferents cecidis. Els que tenen forma de pera d’aproximadament 1cm de llarg són induïts per Tetraneura ulmi, una espècie de pugó, mentre que els que tenen forma de berruga verda de 2 mm de diàmetre són causats per l’àcar Eriophyes campestricola. A la tardor, les fulles adquireixen coloracions que van del groc al taronja.

Flors Són petites –fan 0,5 cm de llarg aproximadament– i poc aparents, tenen un peduncle curt i es troben agrupades en inflorescències denses (fascicles). Tenen un periant verdós amb 5–7 lòbuls, un sol pistil amb 2 estils divergents i 3–5 estams amb anteres de color vermell porpra. Poden ser hermafrodites o unisexuals per avortament. La pol·linització es produeix mitjançant el vent. La floració té lloc de febrer a abril, abans de la brotada de les fulles.

Fruits Són sàmares ovades o obovades, d’1–2 cm de longitud, amb l’àpex escotat. Estan constituïdes per una llavor i un pericarp membranós que s’expansiona formant una ala prima i papiràcia que té com a funció la dispersió mitjançant el vent. La llavor és propera a l’escotadura. Les sàmares inicialment són de color verd i adquireixen un color marró clar quan maduren. Es formen i maduren de març a abril. Com que es produeixen en gran quantitat abans de la brotada de les fulles, donen a l’arbre l’aparença d’una foliació precoç.

Requeriments físics i químics Prefereix els sòls humits i profunds, però, entre els arbres propis del bosc de ribera, és el menys exigent pel que fa a la humitat edàfica ja que, barrejat sovint amb roures, pot viure en sòls de nivell freàtic profund (3m) i oscil·lant, relativament secs a l’estiu. Tolera mitjanament bé l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Es dóna, de forma natural, per llavors i per rebrots d’arrel. Es pot propagar artificialment per esqueixos.

Creixement Ràpid. Pot viure de 500 a 600 anys.

Usos La seva fusta, de color bru vermellós, és dura i de mitjana o baixa densitat. És elàstica, tenaç i força resistent a la humitat. S’utilitza a les drassanes i en ebenisteria, fusteria, torneria i construcció. Les fulles constitueixen un excel·lent farratge per al bestiar pel seu elevat contingut en proteïnes. Tradicionalment s’han utilitzat com a aliment de reserva per a l’hivern, però aquest aprofitament és cada cop més infreqüent. Les fulles i l’escorça s’han usat en medicina com a astringents, cicatritzadors i laxants. Els fruits tendres poden ser utilitzats en amanides perquè tenen un gust agradable i aromàtic.
Des de 1970, aproximadament, els oms europeus han estat atacats per una forma molt virulenta de grafiosi, una malaltia fúngica, causada per una soca molt agressiva de l’ascomicet Ceratocystis ulmi, que n’ha delmat dràsticament les poblacions a tot Europa. La presència d’aquesta soca agressiva va ser detectatada per primera vegada a l’Estat Espanyol a l’any 1978. La malaltia que provoca és transmesa per petits escarabats barrinadors (escolítids) i, com que impedeix la circulació de la saba bruta, pot matar amb poques setmanes la part aèria dels arbres afectats. Normalment les arrels dels oms que han patit la grafiosi sobreviuen i donen joves rebrots, però cada cop és més difícil veure un om autòcton vell. L’om s’havia plantat molt com a arbre d’ombra, però actualment es planta poc per la seva sensibilitat a l’atac de la grafiosi. En lloc de l’om autòcton ara es planta l’om siberià (Ulmus pumila) perquè és resistent a la malaltia. L’om autòcton i l’om siberià es poden hibridar i donar híbrids fèrtils que resisteixen la grafiosi.

Distribució geogràfica És originari d’Europa, nord d’Àfrica i sud-oest d’Àsia. Pel fet de ser un arbre molt difós artificialment des de l’antiguitat, resulta difícil de precisar-ne amb exactitud l’àrea de distribució natural. Sembla ser que va ser introduït a la Gran Bretanya pels celtes. A Catalunya, on viu entre els 0 i els 1600 m d’altitud, és una espècie pròpia dels boscos de ribera que pot formar bosquets, les omedes, a les vores de torrents i rases que sovint no porten aigua. A la muntanya mitjana humida es veu sovint substituït pel seu congènere, l’oma (Ulmus glabra), amb el qual es pot hibridar.

On n’hi ha a Manresa? Dins de la ciutat, a la zona verda del Congost que hi ha tocant al Cardener, al parc de Sant Ignasi i al del Casino. Dins del terme hi ha oms prop de rius, rieres i torrents. Destaca el conjunt de joves rebrots d’om que hi ha a la font de l’Arrel, prop del Suanya. Al torrent de la Torre Lluvià, prop del camí vell Rajadell, també abunden els rebrots i queden restes de vells exemplars que van patir la grafiosi.

Nom científic Ulmus pumila
Família ulmàcies
Castellà: olmo de Siberia, olmo enano. Anglès: Siberian elm. Francès: orme sibérien

Alçària Rarament sobrepassa els 12 m.

Capçada Té forma de cúpula irregular i densa, sovint amb un cert aspecte “escabellat”.

Tronc i brancatge El tronc acostuma a ser recte i força ramificat. Les branques primes sovint pengen. Els branquillons és disposen regularment en dos rengles longitudinals oposats (són dístics). Són prims, lluents i llisos, i tan sols presenta pilositat la seva part més jove. L’escorça és de color marró grisenc i presenta moltes fissures longitudinals quan envelleix. Els borrons són ovoides i aguts, i presenten nombroses escames de color marró fosc.

Fulles Són caduques i simples, i estan en disposició esparsa –alterna concretament. El seu limbe fa 3–10 cm de longitud per 1,5–5 cm d’amplada, té forma ovada o ovatolanceolada i és lleugerament asimètric a la base i lleugerament acuminat. Té 7–15 parells de nervis secundaris força rectes i paral·lels. El seu marge presenta dents que poden ser simples o tenir d’una a dues dents secundàries per dent principal. L’anvers és glabre, llis i de color verd fosc brillant. El revers és més clar que l’anvers i, en cas de tenir pèls, aquests són escassos i es troben tan sols a les axil·les dels nervis. El pecíol és pilós i fa 6–12 mm de llarg. A la tardor, les fulles adquireixen coloracions que van del groc al taronja.

Flors Són hermafrodites, petites –fan 0,5 cm de llarg aproximadament– i poc aparents. Tenen un peduncle curt i es troben agrupades en inflorescències denses (fascicles). Es pol·linitzen mitjançant el vent. La floració té lloc de febrer a març, abans de la brotada de les fulles.

Fruits Són sàmares circulars o obovades, d’1,2–1,5 cm de diàmetre, amb l’àpex escotat. Estan constituïdes per una llavor i un pericarp membranós que s’expansiona formant una ala prima i papiràcia que té com a funció la dispersió mitjançant el vent. La llavor està situada a la part central de la sàmara. Les sàmares inicialment són de color verd i adquireixen un color marró clar quan maduren. Es formen i maduren entre març i abril. Com que es produeixen en gran quantitat abans de la brotada de les fulles, donen a l’arbre l’aparença d’una foliació precoç.

Requeriments físics i químics Prefereix els sòls humits, però resisteix bastant la sequedat i, si és plantat en sòls massa secs, es pot mantenir viu, però creix poc. Tolera malament l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació Es dóna, de forma natural, per llavors. Es pot propagar artificialment per esqueixos.

Creixement Ràpid.

Usos És una espècie ornamental que sovint es planta en alineacions als carrers i s’ha usat per a fer barreres contra el vent. Posseeix diverses varietats cultivades. Com que, a diferència de l’om autòcton (Ulmus minor), és resistent a la grafiosi, actualment quan a Catalunya es planten oms gairebé sempre són oms de Sibèria. La grafiosi és una malaltia fúngica causada per l’ascomicet Ceratocystis ulmi que ha delmat dràsticament les poblacions de diferents espècies d’oms europeus, asiàtics i nord-americans. Aquesta malaltia és transmesa per petits escarabats barrinadors (escolítids) i, com que impedeix la circulació de la saba bruta, pot matar amb poques setmanes la part aèria dels arbres afectats. L’om autòcton i l’om de Sibèria es poden hibridar i donar híbrids que resisteixen la grafiosi. Com que l’om de Sibèria és l’espècie d’om menys exigent pel que fa a la humitat i la qualitat del sòl, és utilitzat com a portaempelt per empeltar-hi altres espècies d’om.

Distribució geogràfica És originari d’Àsia central, est de Sibèria, Mongòlia, nord de la Xina i Corea. A l’Estat Espanyol s’ha usat en jardineria i com a arbre viari des del segle XIX.

On n’hi ha a Manresa? Destaca l’exemplar de l’estació d’autobusos i també n’hi ha als parcs de l’Agulla i de Puigterrà, a la Balconada (carrer de Josep Guitart), als carrers dels Cintaires i de Salvador Espriu, a la plaça del Pare Oriol... El famós om de la Plana de l’Om és un om de Sibèria. Prop dels oms de Sibèria plantats de la Balconada n’han nascut d’altres espontàniament.