Vicenç Prat

Vicenç Prat i el Llibre Verd

Per Ramon Fontdevila i Subirana, Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Manresa

Ara fa poc més d'un any que presentàvem l'exposició "Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)". Aleshores ens empenyia el desig de recuperar i deixar constància d'un període que la història posterior havia provat de silenciar. Érem ben conscients que, a l'entorn d'aquella època, s'havien elaborat propostes i en destacaven personatges massa importants -per a la ciutat, per al país- com per deixar-los abandonats, víctimes de l'oblit. I, val a dir-ho, l'exposició despertà a Manresa un extraordinari interès i això ens ha permès, posteriorment, retrobar nous testimonis familiars i documentals, que faciliten aquest apropament a un passat brutalment estroncat.

Amb tot, aquella exposició volia ser només un primer pas en la difusió i recerca d'aquells anys. Per això ja aleshores vam acordar, davant la vitrina que contenia el quadern inèdit de Vicenç Prat França 1939-1942, de provar d'editar-lo conjuntament amb les seves Memòries, per tal de commemorar el centenari del naixement del seu autor. El resultat és aquest volum que teniu a les mans, el qual posa a l'abast de tots els lectors un conjunt documental interessantíssim. Es tracta de les Memòries, que abasten de 1907 a 1936, així com d'aquell quadern amb notes de l'exili que duu per títol França 1939-1942. Tot plegat enriquit amb l'aportació del seu fill, Dionís Prat, qui ha redactat per a l'ocasió Carta al meu pare.

Altrament, a més d'interessant, és un volum del tot necessari. Per allò que té de recuperació històrica i, sobretot, per la gran quantitat de matisos que en Vicenç Prat hi aboca. I això des d'una introducció ben honesta que deixa clar que es tracta d'una visió personal: "Provo d'encarar-me al mirall de les coses que he fet, que he vist i que han tingut influència damunt meu". Tot i l'advertència, però, el cert és que ens trobem davant d'un text reflexiu, que cerca l'equanimitat i que traspua l'actitud ètica de l'autor. Un text de maduresa. I és que Vicenç Prat redactarà les Memòries el 1952, a distància, quan ja ha complert la cinquantena.

Vint anys abans, el 32, Vicenç Prat ja havia publicat Un "Llibre Verd", amb el subtítol Visió parcial de Manresa, des d'una òptica irònica i incisiva. Genial. Breu i impetuós com una torrentada. Una radiografia local amb dibuixos d'Anselm Corrons que ara, el nostre Ajuntament reedita en facsímil. Però en aquestes Memòries de 1952 Vicenç Prat recupera per a tots la Manresa de les primeres dècades del XX, vista pels ulls d'un infant que creix marcat pel fervor religiós, una escola rutinària o la manca familiar de diners ("El tall que a casa es servia per sopar, era tres unces de cansalada desesperadament dividida en sis trossos"). I aquest Vicenç Prat nen es farà gran. D'ençà del final de la primera guerra mundial, aprèn l'ofici de joier i assisteix al desvetllar dels ideals (el catalanisme, el republicanisme...) al costat de la descoberta de les sardanes, el futbol, els versos o el cinema. També l'amor. O els amics, quan a vint anys ja feia colla amb Joan B. Claret, Ramon Martí, Josep Torra, l'Anselm Corrons o en Josep Ma. Planes, "abans no s'obrís pas a Barcelona per redaccions i escenaris".

Fet i fet el conjunt de memòries d'en Vicenç Prat són una magnífica visió de la ciutat i del seu temps. Hi retrata vivament el paisatge i les persones. També episodis, viscuts de primera mà, com els del 6 d'octubre o el del telefonema, per citar un parell dels molts exemples possibles. I encara la seva tasca com a regidor de Cultura des de 1934, on hi veurem abocar totes les seves capacitats i dinamisme, i de qual en confesso obertament l'admiració.

Tot plegat, des d'una perspectiva crítica que sempre va conservar. Sense cofoismes ni consignes sinó amb un elevat sentit de la responsabilitat. O amb aquell punt de desengany que sentim bategar en els textos de França 1939-1942. Però el conjunt és ara la crònica d'una època farcida de projectes i anhels. D'aquell compromís d'esquerres, republicà i nacional. D'aquell desig d'una societat millor i d'un país més lliure. Crònica també de les tensions i dels conflictes, de les esperances desfetes i del dolor de l'exili... Ho deia al començament: testimonis com els d'en Vicenç Prat no poden quedar més temps ignorats o oblidats. Perquè moltes de les seves reflexions encara avui ens valen. Perquè aquell projecte d'igualtat de les persones i dignitat col·lectiva, aquella aposta cultural com a eina d'emancipació, encara és el nostre.

Al capdavall, no voldria acabar sense fer constar l'agraïment a la família d'en Vicenç Prat, que ha col·laborat en tot i per tot. I encara, agraïment a Joaquim Aloy que ha estat ànima i impuls d'aquesta edició o d'aquella exposició que citava al principi. Agrair encara l'exquisida tasca de Lluís Calderer, qui ha tingut cura del conjunt amb una dedicació que ultrapassa, de molt, la professionalitat que l'encàrrec requeria. I agraïment al Centre d'Estudis del Bages, perquè amb la seva col·lecció de memòries lluita contra el desconeixement i l'oblit. Perquè desconeixement i oblit han estat sempre l'origen de la barbàrie.

Ramon Fontdevila i Subirana
Regidor de Cultura

Vicenç Prat

Descobreix Manresa

l'Ajuntament

Viure a Manresa